R u talkin' to me?

R u talkin' to me?

Tot i que s'escampés el rumor que l'escena més mítica de Taxi Driver fos cosa de guió, el seu guionista, Paul Schrader, va confessar que als papers hi posava: "Travis parla amb sí mateix davant el mirall".

I Robert De Niro va fer-se seu el paper. Are u talkin' to me?

Per cert, la frase 'Are you talking to me?' ha estat votada com la vuitena cita més famosa de la història del cinema.

I és que Robert De Niro és molt Robert De Niro. Abans de realitzar la pel·lícula va estar treballant de taxista durant 4 mesos pels carrers de Nova York per treballar el seu paper, de la mateixa manera que va estar una temporada a Sicília per aprendre el dialecte que després utilitzaria a The Godfather II.

Ah, una altra curiositat sobre Taxi Driver, De Niro no es va tallar mai el cabell per fer-ser la cresta de Travis Bickle, sinó que era un plàstic que només deixava sortir el cabell pel mig.

Un gran treball de perruqueria i maquillatge... però fins i tot té pigues!

Always look on the bright side of life

Always look on the bright side of life

Ara mateix estic mirant la reposició del documental MONTY PYTHON: La versión de los abogados al Canal+ Comedia (el podeu veure online aquí).

Un documental que t'ensenya la cara més desconeguda dels Monty Python. Sabíeu que alguns es van llicenciar a Oxford? Qui ho diria. Els personatges més pintorescos i rebels de la comèdia que, van protagonitzar més d'un acte polèmic a la BBC. La cadena de notícies més respectada del món. John Cleese durant el documental explica que els seus pares volien que fos advocat però, quan els hi va dir que seria actor, bé els hi va dir que treballaria per la BBC, aquests ho van acceptar "perquè treballar per la BBC era com treballar per l'administració pública, era una feina respectable, amb dret a pensió i amb garantia financera".

Eren uns individus amb la llengua afilada que no deixaven indiferent a ningú que els seguís. Van sobreviure a l'audiència, sobretot quan la pròpia cadena BBC, ansiosa per cancel·lar-los, van canviar la sèrie d'horari. Però es van adonar que a la matinada, pel matí, a migdia, tarda, vespre o nit, sempre hi havia algú que els seguia.

Alguns gags dels Monty Python han influenciat al món de l'humor durant dècades però el que menys s'esperaven és que una paraula creada per ells esdevingués tan famosa dins del món informàtic: spam.

La Vida de Brian va ser una de les pel·lícules més famoses del grup humorístic. Però el que fins avui desconeixia és que el seu protagonista Brian, Graham Chapman, va morir el 1989 de càncer de gola. Però el més curiós va ser la manera de despedir-lo per part dels seus companys:

No hi ha millor manera per despedir a un humorista.

Els Sentiments

Els Sentiments

'Els Sentiments', Capítol I - Amor / Odi

Els Sentiments - Amor / Odi from sunxez on Vimeo.

Idea, guió i muntatge: Daniel Pujol, Montserrat Puñet, Diana Rodríguez, Jordi Sànchez i José F. Vilchez

'Els Sentiments' és un projecte del Laboratori de Produccions Televisives de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Juny 2008.

el se7è art

el se7è art

La pel·lícula Se7en és, com es diu sempre, una obra mestra. Val a dir que Fincher se la va currar.

No, no pretenc anar de sàvia i parlar de cinema. Simplement que estem fent una assignatura (la primera i, desgraciadament, la última) de cinema que es tracta de fer una crítica/valoració per ràdio, un monogràfic (repassar la vida artística d'un dels implicats) i de fer un reportatge/entrevista per televisió. I la cosa és que això va per grup i sobre una única pel·lícula i, sí, com molt bé heu endevinat, aquesta és Se7en.

Com a reportatge nosaltres hem pensat de fer un reportatge sobre els clixés del thriller, és a dir, què hi ha d'haver a una pel·lícula per poder ser classificada de thriller. Ara pensant-ho una mica per sobre, se m'acudeix una mica els carrers foscos de Brooklyn en una nit plujosa, el personatge de l'home del barret (detectiu),...

I la monografia, no podria ser de ningú més que de Morgan Freeman, un dels actors que més ha fet i que ho ha fet amb la boca tancada. Polivalent com ell sol, és un dels pocs artistes que ha personificat al propi Déu i a més a més de color! Còmic, cantant,... en definitiva, un artistàs.

us mantindré informats i, si puc, intentaré explicar-vos amb el més mínim detall i com a una mena d'assaig un altre possible reportage extret de Se7en: els psychokillers. Personatges, els quals, sabeu perfectament que m'encanten.

digue'm psycho-killer

digue'm psycho-killer

Existeix la idea que un tal Patrick Bateman és una espècie d'abstracció, perquè jo no existeixo en realitat, sinó només com ens, com allò il·lusori. I encara que pugui amagar-te la meva mirada freda, si em dones la mà notaràs que la meva carn frega la teva, i fins i tot potser intueixis que és provable que tinguem estils de vida semblants. Però jo, senzillament, no hi sóc. (Patrick Bateman a cinépatas)

sembla que últimament el blog giri entorn a la neblina Batman però aquest cop parlaré més aviat d'un fet relacionat amb Christian Bale.

qui no ha sentit a parlar de Patrick Bateman, un egocèntric home de negocis que no sap veure més enllà d'on arriba el seu nas, que es tira a dones per vici i que mata per desig? Patrick Bateman (tal i com diu el seu arxiu de wikipedia) és ben plantat, educat i intel·ligent, però el seu aspecte físic el supera convertint-lo en un ésser vanidós que mata a qui té una targeta personal millor que la seva.

però, si més no, Patrick Bateman és el protagonista de la novel·la American Psycho de Bret Easton Ellis que Bale dóna vida a la pel·lícula homònima.

simplement, què gran que és en Patrick Bateman escrit, aquell que narra en un capítol tota la discografia d'algun cantant famós com en Boss o Phil Collins i que mostra amb tota mena de detalls els seus rituals abans de matar a alguna prostituta o amic seu.

per a qui l'hagi llegit: ratolins i noies, un bon moment en què vaig tancar el llibre pel que semblava definitivament. però vaig arribar al final.

Why so Serious?

Why so Serious?

la crítica tenia raó, The Dark Knight és, possiblement, una de les millors pel·lícules de la saga Batman.

aquest film ens ajuda a oblidar el Batman-Clooney i les seves parafernàlies amb la relació amb Robin i l'aparició de la més que innecessària Batgirl; s'acosta a la dinàmica fosca de Tim Burton però amb molta més acció.

Christian Bale és, en la meva opinió, el millor Batman de la seqüela: i sí, Heath Ledger és mereix un Òscar pòstum per la seva gran interpretació; aquest sí que ha estat el paper de la seva vida.

el cavaller fosc a judici

el cavaller fosc a judici

Mi necesidad de seguir un comportamiento homicida a escala masiva no puede remediarse, pero no tengo otra forma de realizarme. (cinépatas)

el protagonista de The Dark Knight, Christian Bale, ha estat acusat de maltractes a la seva mare i a la seva germana. qui sap si la filosofia de Patrick Bateman va penetrar més enllà de la caracterització de l'actor a American Psycho (100% recomanable el llibre de títol homònim de Bret Easton Ellis).

és curiosa tota la neblina que està envoltant a la pel·lícula de Batman amb la mort del joker real i els atacs masclistes del protagonista. però, malauradament, com més gran és un accident i més revombori negatiu tingui aquest, més bé li va això a la pel·lícula, o algú hagués anat a veure El Cuervo si no fos que el seu protagonista, Brandon Lee -el fill del també desaparegut Bruce Lee-, va morir durant el rodatge per una bala que no havia d'estar dins d'una arma?

la huella de tim burton siempre es alargada

avia'm si entre tanta foscor mediàtica la pel·lícula ens fa recordar al Batman més autèntic (oblidem-nos del primer amb els seus plaf, pow i zlot televisius), al més fosc, al que Tim Burton va donar vida a la pantalla gran amb el seu Batman o Batman returns i els més que inoblidables Dani de Vito amb la caracterització perfecta d'El Pingüí.

Across the Universe

Across the Universe

si sou d'aquells que gaudiu escoltant música de The Beatles, us recomano la pel·lícula Across the Universe.
la primera pel·lícula la qual parteix d'una banda sonora, no a l'inrevés; i és que les cançons del mític i inoblidable quartet de Liverpool sonen per a tota la cançó versionades pels propis protagonistes.
ambientada als anys 60, en els EUA de la Guerra de Vietnam, un grup de joves han d'aprendre a sobreviure a tot allò que els rodeja i ho aconsegueixen d'una manera molt especial.


100% recomanable, a l'igual que la seva banda sonora.

En la cuerda floja

En la cuerda floja

ahir amb les noies del pis vam estar mirant en la cuerda floja, la biografia de Johnny Cash. tot i que era la única que coneixia el cantant i la seva història, va agradar en general.

a una noia del meu pis, la Carla, li ha sorprès no coneixer-lo perquè de tots els personatges de la pel·lícula se'n recorda de Jerry Lee Lewis i Elvis Presley, però no de Cash. i és una llàstima.

i una altra companya meva, la Gisela, es pensava en tot moment que es moriria, mentre que jo li anava repetint: es va morir de vell... però ella insitia.

la veritat és que feia molt temps que la volia veure, però fins ahir no se'm va presentar l'ocasió. em va sorprendre el semblant entre Joaquin Phoenix i Johnny Cash, segurament exagerat en algunes escenes típiques com la que està dins de la limusina i es posa les ulleres de sol.

una gran pel·lícula d'una gran veu.

espera'm, sweeney, que ara vinc!

espera'm, sweeney, que ara vinc!

ais, estic a punt de marxar al cinema per veure SWEENEY TODD!!


sí, ja sé que no té excusa haver postejat fa dies els cartells i que encara avui no l'hagi vist..


the wait is over, ja us contaré.

--------------------------------------

i ara us ho conto (sense spoilers)

és una pel·lícula Tim Burton. i potser amb això ja n'hi hauria prou per definir-la, per recomanar-la a tothom, hi ha moments que et recorden molt a altres pel·lícules (l'estètica Depp, les seves cares,... la parella amb Bonham-Carter que va repetir des de La novia cadáver...).

la veritat és que és molt més que recomanable. les veus dels dos actors estan molt ben trobades, la fotografia és única, els colors grisos de Burton mesclats amb Londres,...

rius, hi ha petits moments de patiment, et sap greu, descobreixes coses,... això de no poder avançar res és una merda... però de totes maneres, li poso de l'1 al 10 un gran 8, perquè vaig sortir cantant les cançons, repetint escenes que em van encantar, rient amb curiositats, repassant coses per a què no se m'oblidessin...


una pel·lícula que s'ha d'anar a veure

SWEENEY TODD IS HERE

SWEENEY TODD IS HERE

l'espera s'ha acabat

senyores i senyors, Sweeney Todd (15/02/08)

La cançó de Juno

La cançó de Juno

La pel·lícula Juno és una de les grans novetat d'aquest 2008. Amb el guió de la ex stripper Diablo Cody, Jason Reitman dirigeix a Ellen Page i a Michael Cera en una pel·lícula que ha estat nominada als Globos de Oro i als Óscars.

Però el millor de tota l'escena està en allò que sona, la Banda Sonora. És diferent. No podia ser de cap altra manera.

L'actriu Ellen Page (Canadà, 1987) li va proposar al director ficar-hi música com la de Moldy Peaches. I sé que és un pecat dir-ho, però l'he descobert d'aquesta manera. És una mescla entre ingenuïtat i diversió, però alhora amaga tristesa.

Moldy Peaches - Anyone else but you

You’re a part time lover and a full time friend
The monkey on you’re back is the latest trend
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

I kiss you on the brain in the shadow of a train
I kiss you all starry eyed, my body’s swinging from side to side
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

Here is the church and here is the steeple
We sure are cute for two ugly people
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

The pebbles forgive me, the trees forgive me
So why can’t, you forgive me?
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

I will find my nitch in your car
With my mp3 DVD rumple-packed guitar
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

Du du du du du du dudu
Du du du du du du dudu
Du du du du du du dudu du

Up up down down left right left right B A start
Just because we use cheats doesn’t mean we’re not smart
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

You are always trying to keep it real
I’m in love with how you feel
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

We both have shiny happy fits of rage
You want more fans, I want more stage
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

Don Quixote was a steel driving man
My name is Adam I’m your biggest fan
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

Squinched up your face and did a dance
You shook a little turd out of the bottom of your pants
I don’t see what anyone can see, in anyone else
But you

Du du du du du du dudu
Du du du du du du dudu
Du du du du du du dudu du
But you

I'm not there

I'm not there

"Abans hi havia molta més llibertat de pensament, no existia aquest conformisme massiu. Avui, un lliurepensador és ridiculitzat." gran frase de Bob Dylan.



Dylan va canviar la música als 60 i des d'aleshores mai ha deixat d'influenciar a músics, escriptors, poetes, bloggers, en definitiva, a la cultura en general.

En la pel·lícula biogràfica, I'm not there, es plasma la seva carrera en constant canvi. Cada història expressa un aspecte de la seva llarga carrera i han estat filmades diferent a través de també, molts diferents intèrpretes: Woody (Marcus Carl Franklin), un nen negre d'onze anys sempre fugint; Robbie (Heath Ledger), un artista casanoves sempre a la carretara; Jude (Cate Blanchet), un joven andrògen estrella del rock; John / Jack (Christian Bale), un ídol folk que es reinventa com evangelista; Billy (Richard Gere), un famós fugitiu miraculosament viu però fent-se vell ja.

Sis diferents actors interpretant a sis personatges dylanesos, immirollablement acompanyats per la irrepetible música de l'artista.

http://www.vertigofilms.es/catalogo-peliculas/i/im-not-there.html (la pàgina d'on ho he tret tot)

el tràiler

Lady Chatterley

Lady Chatterley

Al cinema de la UAB es fan preestrenes de tota mena, i la que vaig anar a mirar ahir a les 12 del migdia va ser la de Lady Chatterley, una nova versió del clàssic llibre L'amant de Lady Chatterley de David Herbert Lawrence.


Lady Chatterley, de Pascale Ferran acaba de rebre el premi més important del cinema francès, El Louis-Delluc que premia a la millor pel·lícula de l'any. El director, Pascale Ferran, feia anys que no rodava després de Petits arrangements avec les morts (Càmara d'or a Cannes el 1994) i L'âge des possibles (Premio Fipresci a Venècia).

D.H. Lawrence va escriure tres versions d'aquesta novel·la, molt polèmica en el seu moment, sobre la passió entre una dona de classe alta casada amb un home invàlid (a partir de la Primera Guerra Mundial) i el guardaboscos que treballa a les ordres del seu marit. Ferran ha adaptat la segona versió que se centra en com es forma la parella. El llibre va ser molt polèmic a partir del seu alt contingut sexual i eròtic i perquè, en aquesta història, és la dona qui té un amant.

A continuació, el tràiler en anglès:

4.54

4.54

hi ha estudiants de periodisme que només aspiren a ser els futurs Júlia Otero, Carles Francino, Ramon Pellicer,... a ser reconeguts per la seva cara més que per la seva feina. però n'hi ha que no en tenen prou i comencen a fer-se un nom en el món de la comunicació des de darrera, que és on comença tot.

aquí us presento un curt de Joan Garcia.

http://www.quatre54.blogspot.com/

Johnny Cash

Johnny Cash

a molts de vosaltres potser us sona aquesta cançó d'un anunci, però és molt més que tot això, és Hurt de Johnny Cash.

Johnny Cash (26 de febrer de 1932 - 12 de setembre de 2003) va ser una cantautor nord-americà de country i rock'n'roll. Representant de la música country, va crear el seu propi subgènere musical. Era conegut per la seva profunda veu, amb el característic so boom-chick-a-boom de la seva banda de companya, els Tennessee Three, i per vestir sempre amb roba fosca...

L'Home de Negre. Començava tots els seus concerts amb la senzilla frase: "Hello, I'm Johnny Cash".

Va vendre a prop de 50 milions d'àlbums en gairebé 50 anys de carrera i és presentat habitualment com un dels músics més importants en la història de la música country. És un dels tres únics música que han estat admesos en més d'un Saló del a Fama: Saló de la Fama del Rock, del Country i de Compositors de Nashville.

Va ser marit de Vivian Liberto y més tard de June Carter Cash. La seva història d'amor ha estat duta a la gran pantalla amb En la cuerda floja. Johnny y June: pasión y locura (Walk the Line), dirigida per James Mangold, que narra la vida del cantant. L'actor que s'encarrega de reencarnar-lo va ser Joaquin Phoenix, qui va optar a l'Oscar al Millor Actor. L'actriu Reese Witherspoon va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu per la seva interpretació de la dona de l'Home de Negre. Ambdós actors van guanyar el Globus d'Or en la categoria de Millor Actor de Comèdia o Musical i Millor Actriu de Comèdia o Musical.

Sé que no és una cançó alegre, però està molt i molt bé.

Le Fabuleux Destine d'Amélie Poulain

Le Fabuleux Destine d'Amélie Poulain

són les 12 i 59 de la nit del diumenge al dilluns, és pont i toca festa, descansar i, ja posats, engegar la televisió i veure AMÉLIE.

m'encanta aquesta pel·lícula, m'agradaria tenir un amor com el que té ella, m'agradaria poder ajudar a la gent com ho fa ella,... al llarg de la pel·lícula les escenes i la banda sonora que les acompanya et van emocionant més i més...

i més quan les comentes amb l'Aina i la Maria (INYU), les quals també són unes enamorades de la pel·lícula.

m'agrada l'escena del parc d'atraccions, quan està dins de l'atracció del túnel del terror i ell se li acosta pel darrere i li fa: uuuuh al clatell, i ella tanca els ulls, i ell li acarícia la cara fent-li uuuuh...

la història del nan de jardí...

les parres que es monta l'Amélie amb la televisió i amb les fotografies del costat del llit, cosa que comparteix amb el Nino...

el moviment de la pedra al ser tirada al riu i que vagi saltant i saltant...

les putades que li fa al fruiter que no té cor, al contrari que les carxofes...

les fotos i el fantasma del fotomatón...

la tenda porno i l'ensurt que li agafa a l'Amélie quan es pensa que el Nino és un depravat sexual que li pregunta si està depilada -perquè als homes els hi agrada més-...

l'escena en què al bar on treballa l'Amélie entra el Nino i s'asseu d'esquena al vidre on l'Amélie, per dissimular, hi escriu el Menú del Dia...

la por que té ella de relacionar-se amb la gent, perquè de petita jugava sola, perquè l'únic contacte que va tenir amb el seu pare durant anys van ser les revisions mèdiques, perquè la seva mare es va morir quan li va caure una suicida a sobre, perquè s'imaginava i s'imaginava un món millor,...

perquè sense tu, les emocions d'avui no serien més que la pell morta de les emocions passades...

perquè fins i tot un amor a primera vista pot ser preciós,...

perquè és important saber les dites, perquè les persones que les coneixen, són bones persones,...

perquè les cartes de després de 40 anys arriben sempre o ho aparenten,...

perquè si no es vigila, la vida és com la volta ciclista que estàs esperant-la durant molt temps, però quan passa, passa de llarg (amb cavalls inclosos)...

perquè l'escena final quan ella està a la cuina és preciosa i me l'estic casi perdent per escriure això...

perquè Amélie és la millor pel·lícula que he vist mai, la pel·lícula que no deixaria mai de veure, la pel·lícula que no m'importa repetir i repetir, la pel·lícula que més m'ha marcat, la pel·lícula que m'ha enamorat...