Les millors sèries de la dècada VOL. II

Les millors sèries de la dècada VOL. II

Ja tornem a ser aquí, de la mà de la justícia.

Mentre els carrers espanyols han estat custodiats per Policias, en el corazón de la calle o El Comisario i humoristes com Los Hombres de Paco i Cuenta Atrás (Dani Martín, quin gran actor), a nivell internacional la cosa canvia. Pacific Blue als 90 ens va demostrar que en bicicleta es poden capturar 1001 delinqüents en cotxe, a peu, en patinets..., i durant la dècada daurada de les sèries hem pogut seguir els casos de The Closer, Cold Case (Caso Cerrado), Without a Trace (Sin Rastro) i d’altres més específics com els de NCIS (Navy, investigació criminal), sobre la marina.

I en molts casos, l’ajuda d’especialistes és imprescindible: si hi ha sang trucarem a en Dexter, si trobem óssos no cridarem a l’Scooby-doo sinó a la doctora Temperance ‘Bones’ Brennan i, si la cosa es complica, sempre podrem tirar pel cantó dret i buscar a en Grissom i en Warrik de CSI, els quals han tingut més destins que Willy Fogg: CSI (Las Vegas), CSI Miami, CSI Nueva York...

Si una cosa hem après de les sèries nord-americanes és que els policies no són, ben bé, molt eficients (Clancy Wiggum). Per això necessiten ajuda d’una Medium, d’un Mentalista, d’un expert en mentides (Lie To Me) o d’algú superior. Sí, em refereixo a en Rex, un policia diferent.

I, un cop agafat el culpable, serà el jutge qui decidirà què fer amb ell: amb l’ajuda de Fiscal Chase, dels equips de Law & Order i Boston Legal i de la gran Ally McBeal arribarem a què la jutgessa Amy (Judging Amy) decideixi què fer.

Sí... definitivament, el bàndol de la justícia és molt més complet. Hem pogut veure tantes històries estranyes que ja no només depenen de nosaltres. Mentre el tàndem Mulder-Scully de X-Files ens va assegurar que la veritat està allà fora, la banda liderada per Walter Bishop de la brigada Fringe va viatjant entre dimensions paral·leles.

Igual que la nau Battlestar Galactica, que es passa les temporades fent salts per tot l’univers per evitar la imminent lluita contra els zyloms. De Caprica, millor ni parlar-ne. No és digna ni de ser vista pels freaks dels freaks: els protagonistes de The Big Bang Theory.

Si d’alguna cosa es caracteritza la dècada és pels grans avenços informàtics que han creat, com en Frankenstein, mites com en Sheldon i el seu Bazzinga i en Roy i en Moss de The IT Crowd entre ordinadors. Gràcies, 2.0.

I és que el món de la comunicació també s’ha vist plasmat en la televisió mateix. 30Rock (Rockefeller Plaza) narra el dia a dia dels treballadors de la NBC i Mad Men, de l’agència publicitària més in del moment, Sterling Cooper. Però no és tan fàcil treballar dins d’un mitjà d’aquestes característiques, sinó pregunteu-li a dos Friends: Courtney Cox amb Dirt i Matthew Perry amb Studio 60, ambdues cancel·lades. La segona injustament.

Però no totes les cancel·lacions són injustes. Ugly Betty va voler contrarestar el glamour dels rumors i les tendències de Gossip Girl i dels Manolo de Sex and the City però no contava en què l’ombra de Carrie Bradshaw és allargada.

I igual d’allargats són els ullals dels irresistibles vampirs de True Blood (amb l’odiosa i envejable Sookie), dels de The Vampire Diaries (amb en Boone de Lost fent de malote) i dels eterns Angel i Spyke de Buffy, the Vampire Slayer.

El que també sembla eterna és la llista del pobre Earl (My Name is Earl) que va arreglant tots els errors que ha comès al llarg de la seva vida per rebre una recompensació del Karma.

Durant aquesta dècada, s’han explotat els dibuixos animats per adults; des de South Park i els inesgotables The Simpsons, podem trobar: Arròs Covat, Futurama, Family Guy, Cleveland Show, American Dad,... en definitiva, totes aquelles que no pots veure en família.

I de famílies va la cosa. Perquè n’hi ha de tota mena...les que adopten a un noi sense melic (Kyle XY), les que es guanyen el pa de cada dia enterrant morts (Six Feet Under), les que no s’entenen (Brothers&Sisters), les que s’enfaden pels diners (Dirty Sexy Money), les que roben (The Riches), les que es tatuen per salvar-se (Prison Break) i les que ho farien tot per la Família: The Sopranos.

Si després de llegir aquest post has reconegut més sèries de les que t’imaginaves, que no t’avergonyeixi admetre-ho:

Tots som freaks... Què, vols mirar un capítol?

NOTA: com has pogut observar, s’ha triat una mostra orientativa de cada categoria. Potser et pensaves que seria més acurada però... estàs boig o què?

---------------

Post Publicat a LaCulturaNoValRes

I sí, ja sé que falta Misfits, Heroes (la primera temporada) i Porca Misèria però...

Les millors sèries de la dècada VOL.I

Les millors sèries de la dècada VOL.I

Ja hem traspassat la barrera de la primera dècada del s.XXI i després que les televisions ens turmentessin amb ‘El millor de 2010’, ‘El millor de la dècada’... us presentem: ‘LES MILLORS SÈRIES DE LA DÈCADA QUE NO T’HAURIES D’HAVER PERDUT’!

Començarem el post amb la sèrie que ha creat monstres sèrieaddictes: LOST (Perduts). La sorpresa de J.J.Abrams va començar el 2004 i el seu final el 23 (aquí ja 24) de maig de 2010 va tenir en vetlla a milions de persones. Podríem catalogar-la de ciència-ficció però la veritat és que la sèrie de l’ABC ha creat una nova categoria: sèrie rara que s’embolica a cada capítol i que fa que milions de seguidors especulin sobre múltiples solucions a diferents conceptes (diguem-li ‘conceptes’, diguem-li ‘fum negre’).

El fenomen Lost va provocar que es creés la mal anomenada ‘successora’ Flashforward. La seva cancel·lació després de dues temporades era un secret a crits que no va sorprendre a ningú.

Però ara canviem una mica de registre. Si començàvem la dècada gaudint dels cafès al Central Perk amb els nostres Friends, aquests últims anys hem tornat a beure cervesa com a cossacos elegantment vestits descobrint How I met Your Mother.

I és que per poder parlar de moltes sèries que ens han acompanyat durant aquesta dècada, necessitem remuntar-nos en uns anys previs.

Un dels casos més clars és l’onada d’emergències que va crear la sèrie URGENCIAS presentant-nos en societat a en George Clooney que, durant la seva llarga durada, ha inspirat altres consultes: Hospital Central, Médico de Familia (sí,va de metges també) i, com no, House MD, Grey’s Anatomy, MIR, Mercy. House MD, a la seva vegada, ha creat un alter ego femení d’en Gregory House amb Nurse Jackie i un alter ego més centrat en la llei amb Boston Legal.

House MD, per exemple, també formaria part de la categoria de sèries d’únic personatge, com Dexter, el serial-killer preferit creat per Showtime (*) que ens ensenya que no tot és el que sembla.

Com tampoc ho és tota la felicitat que es desprèn en les societats adinerades en què sembla que no falti res: Desperate Housewifes, Gossip Girl, ... Les quals a la vegada ens han ensenyat com n’és de complicada la vida dels adolescents, a ambdues bandes de l’atlàntic. Culebrots com Dawson’s Creek, Merlose Place, Beverly Hills i –a Espanya– Al Salir de Clase, Compañeros o Nada es para siempre, van començar a obrir les comportes als protagonistes adolescents: Freaks and Geeks, Greek, Física o Química o Glee. Aquesta última també ens ha demostrat que els musicals també són vàlids en petites dosis.

Dosis com les que trafiquen els camells al marge de la llei a The Wire, o que es fabriquen com el pare del Malcolm a Breaking Bad o, si ets la Nancy de Weeds, les véns amb estil.

Però si, per altra banda, això de traficar no et va, espera’t a llegir la segona part d’aquest post.

--------------------------------

Post publicat a LaCulturaNoValRes

(*) errada corregida gràcies a Sunxez

Private Practice

Private Practice

Us he de confessar que sóc una gran aficionada a les sèries, però no tinc un gènere específic. Tant puc mirar a un psicòpata a Dexter com mirar Friends i riure una bona estona, o simplement, entretenir-me amb el gran afluent de sèries que hi ha actualment.

Avui toca presentar-vos el spin off de Grey's Anatomy, Private Practice, la sèrie en que la cirujana Addisson Montgomery (abans Addisson Sheperd) se'n va a una consulta privada a Los Ángeles. La trama és bastant a la línia de Grey's Anatomy (recordem que és un projecte de Shonda Rimes, la mateixa directora de Grey's Anatomy), és a dir, amors, monòlegs, una plantilla d'actors bastant desconeguts, etc.


Tot i que la sèrie ha pogut transmetre els seus primers 9 capítols, hi ha una aturada per la vaga de guionistes que, tal i com va informar El País ahir, es preveu que divendres hi haurà un nou contracte pels guionistes. La vaga és vigent des del 5 de novembre.


Per una part m'agradaria que la vaga s'acabés per poder continuar veient sèries d'aquest nivell, però per una altra part estic en total acord amb els punts en vaga dels guionistes (com suposo heu anat descobrint, vull ser guionista)... el punt més important és el fet que no els paguen suficient per tot el que surt per internet del seu producte.


I tot i la contradicció que se'm planteja, us deixo amb el primer capítol de Private Practice (V.O.S.)

Friends

Friends

algunes tomas falsas d'aquesta gran sitcom