Always in my Heart

El 20 de febrer hagués estat el seu aniversari. L'aniversari d'una de les persones més importants que han existit al llarg de la vida de moltes persones, la meva n'és una.


Perquè va ser i és molt més que un ionqui carregat de merda fins al nas que cantava cançons simples que li venien sota la inspiració narcòtica. Perquè encara hi ha molts dubtes sobre si es va morir o el van ajudar a morir o el van matar. No entraré en detalls ni en la meva opinió perquè crec que cada vegada està menys clara.


Va ser una icona per molts adolescents que davant de totes les doctrines a les quals s'havien de sotmetre no veien gens clar quin era el seu futur, quin paper havien de crear per un món al qual ells no hi pintaven res. I no tenien cap surtida a tot això, fins que un bon dia va aparèixer Nirvana i, a la seva esquena, el mite de Kurt D. Cobain.

Un noi hiperactiu que mai havia estat entès per la societat, ni per ell mateix. En les seves lletres deia moltes coses i no en deia cap però el que més transmetia d'ell era la seva veu trencada. La veu trencada d'una persona que donava seguretat a l'oient, perquè molts d'aquests s'hi van identificar. Era un persona que en la seva adolescència i maduresa encara no era entès per ningú i ho exterioritzava.

Qui no segueix aquesta línia dirà que Kurt D. Cobain va ser mitificat per la seva mort, però abans de la seva mort molts de nosaltres ja el seguíem perquè, tot i la nostra curta edat, ja ens transmitia... alguna cosa. Personalment, em transmitia tranquilitat... què ironic, potser seria la sensació que menys m'hauria d'aparèixer al sentir-li la veu trencada. Però anys després, per molts altres grups que hagi descobert i dels que me n'hagi enamorat, mai podré oblidar Nirvana i el que Cobain significa per mi. La tranquilitat que em transmitia sent una cria mentre escoltava el cassette de MTV Unplugged in New York del meu germà... continua i continuarà. La seva tranquilitat es transforma en ennyorança i, com a conseqüència, en un mar de llàgrimes.

Llàgrimes que no són amargues, sinó que obren les portes a milers de sensacions d'alliberament dels sentiments que poden no tenir relació amb el grup ni amb l'estat d'ànim d'abans de prèmer el botó de PLAY.

PLAY i la veu trencada et regala paraules que et penetren fins al més fons de l'ànima.



No vull rellegir la feina d'avui perquè quan més ho llegiré, menys em convencerà i menys ganes tindré de continuar en aquesta professió. Però costa molt trobar-ne una que, mitjanament, t'agradi. No val la pena desaprofitar l'ocasió. Sento si els sense sentits s'apoderen del meu blog, però ets el que menges, ets el que escoltes, ets el que es vulgui i, també, ets el que escrius.

Punts, comes, tamanys de lletres, colors, paraules sense sentit, paraules inacabades, errors mecanogràfics i una infinita llista...

Welcome to my Blog

Les noves tecnologies ens ofereixen nous mitjans de comunicació. Primer ens va arribar la impremta, el diari, després la ràdio, la televisió i l'internet. I amb internet milions de milers de nous mitjans.

Un d'ells es veu que són els Bloggers. Doncs bé, suposo que una de les primeres coses que m'ha empès a començar-ne un va ser el que em van dir tot just començar la carrera: "has d'escriure molt". Però feia molt temps que ho tenia oblidat, però pensant-ho fredament... si escric un blog vol dir que estic treballant en un mitjà de comunicació.

I no pateixo per si em foten fora per ser una mala becària perquè, simplement, sóc jo la que dictamina què s'ha d'escriure.

Sí, en definitiva, crec que he fet el millor que podria haver fet en aquests temps. Segons curs de periodisme, alta pressió per treballar en mitjans i, quines curiositats, ja ho estic fent.


Bé, avui començo en la meva nova feina. Ja veureu que, al ser jo qui decideix el contingut, variarà segons els meus interessos, estats d'ànims i no us puc prometre que només seran articles trets de la butxaca. Ja que potser faré el mateix que la meva inyu Maria i ho utilitzaré una mica també de diari personal per presentar-vos persones, situacions i altres.