Zombie

m'encanta parlar de música. vaig crear aquest blog principalment per parlar de música, i poca cosa he fet. us volia presentar cançons, no sé, qualsevol cosa sobre música, ja que crec que és el tema que més m'interessa.

començaré avui parlant-vos d'aquesta cançó dels The Cranberries. sense motiu aparent, ja que forma part de la música que tinc dins de l'ordinador, és una cançó més fins que el reproductor me la recorda després d'haver-la afegit a la llista.

és molt fàcil que agradi aquesta cançó. pel seu videoclip i la figura del nen, o la Dolores embadurnada fins als peus d'or, per l'emblemàtica veu d'ella, per la melodia de fons, perquè t'ajuda a descarregar adrenalina... per moltíssimes raons.

he afegit un link per si algú vol saber la lletra de la cançó que, per cert, està molt bé.


A prop del terra

si algú ha llegit l'anterior post que he borrat fa cosa d'uns minuts, que em perdoni. no pretenc que el blog sigui un diari personal, ni tampoc explicar-vos els meus mal de caps i tal.

Per compensar-ho, us poso una cançó d'Extremoduro que em fa molta gràcia, Cerca del Suelo.

No necesito ropa; me arropa el olor de ayer.
No necesito ropa; me arropa el sabora miel.
No necesito que haya nada entre tú y yo
la piel.
No necesito nada de tu corazón
beber.

Quedamos cerca del suelo
a la altura de tu cintura
o quedamos cerca del suelo
donde se refleje la luna.
-¡Qué prado tan bonito!.¡Ahí podemos revolcarnos!
y llegaron mil mosquitos y se pusieron a picarnos
en lo alto del culito y nos fuimos dando saltos;
éramos como dos ranas en busca de un solo charco.

Y se desarma la luna sólo con tocarla.
Y se enciende la luz que hay dentro de la charca.
Como dos gotas de agua de distinta nube
que bajan y que suben.
Quedamos cerca del suelo
a la altura de tu cintura
o quedamos cerca del suelo
donde se refleje la luna.

¡Mira qué bar tan bonito!. ¡Podemos emborracharnos!
estaba lleno de amigos y empezaron a invitarnos;
se puso a cantar el Fito y nos fuimos dando saltos
con el corazón blandito subiendo hasta lo más alto.
Y se desarma la luna sólo con tocarla.
Y se enciende la luz que hay dentro de la charca.
Como dos gotas de agua de distinta nube
que bajan y que suben.
Quedamos cerca del suelo
A la altura de tu cintura
O quedamos cerca del suelo
Donde se roce la luna

Busco como el agua una bajada y me dejo caer
derechito hasta tus pies.
Juntos somos como cataratas puestas del revés
y volver p'arriba otra vez..
Monto de bajada en tu mirada y me dejo llevar.
Y por delante y por detrás
no queda en pie ni una regla que no podamos saltar,
ni limite por atravesar.

Quedamos cerca del suelo...

tocava dir-ho

Des de la llunyania m'agradaria parlar-vos d'unes noves persones que han entrat en la meva (nostra) vida. Suposo que el principal factor que m'empeny a escriure això és que mai ho llegiran.


Fa dos anys que estic vivint a la Vila Universitària i gairebé no hi conec ningú. És la realitat. Des del primer dia ens vam plantejar de conèixer molta gent. Perquè aquesta -això diuen- és l'època més bonica de la vida. No ho vam fer.

Hem conegut gent, està clar, perquè hi ha les amigues de classe de biologia, els amics de les amigues de classe de biologia, la gent de la classe periodística i traductora-interpretativa, etc., també hi ha els veïns pèl-rojos, delegats, calundos, etc. D'acord, al cap i a la fi, hem conegut bastanta gent però -sense ofendre ningú- a mi, personalment, no m'omplen.

Però aquest any tot ha canviat. A finals d'any la Gisela es va fer amiga de Narcís i Alba, dos veïns. I l'amistat ha continuat fins aquest any, fins al punt que s'ha expandit. Ara tots som amics de Narcís i Alba.

Però no només d'aquest dos, sinó que aquests ens han conduit al Toni, al Josep, al Minguet, a l'Oriol, al Fer, a l'Ales, a l'altra Alba, al Jorge, al Xusset, al Palau, i sento moltíssim si em descuido a algú. Però hauria d'afegir a tots els que coneixem quan surtim amb vosaltres (el valencià, el de Menarguens, el del cop de cap, etc.).

Sempre hi ha diferents graus d'amistat, està clar... no significa que algú em caigui malament (al contrari), sinó que hi ha una relació més estreta amb alguns. Fins al punt d'estar-nos tota una tarde jugant a matar guàrdies i a evitar violacions... i a tenir moltíssimes ganes de repetir-ho un dimecres a la nit fins a les dues de la matinada. Perquè aquesta és l'autèntica relació d'amistat que està indagant amb força en nosaltres, almenys per part meva.

No sé, suposo que tenia ganes d'escriure això perquè avui Toni m'ha fet patir molt amb el relat de la costella i no m'agrada que la gent que m'importa pateixi fins al punt de no poder parlar. I també perquè he estat pensant que us trobo en falta, m'heu mal acostumat en veureus cada nit. I per setmana santa? I a l'estiu? Està clar que vindrem a El Perelló amb tendes de campanya (o amb habla fluida per convencer-vos que ens deixeu algun xaletet) o que vindreu vosaltres a Lleida (us avisarem quan no hi hagi boira).
Dir-vos també (parlo per vosaltres, els que no ho llegireu mai) que totes les festes de la vila on estem junts, acaben sent un festival. Perquè encara que el Jose ens posi música emm... impossible de definir, sempre trobarem algun motiu per riure tots junts. La festa del 006 em va encantar pel bon rollo que hi va haver tota la nit, per haver-vos conegut més a fons i perquè el rollo d'apalanque amb gent que val la pena és la millor opció.
Potser el meu problema és que m'encarinyo massa aviat amb la gent. Però quan aquesta t'ho posa tant fàcil, no hi ha res a fer.

Per fi em sento plena. Estic bé amb la gent del poble (i Lleida), amb la gent de periodisme (si acabo la carrera i no l'envio a prendre pel sac només serà per no distanciar-me de vosaltres) i, finalment, amb la gent de la Vila.



Perquè la Vila és la meva segona (primera?) casa, on m'hi sento bé, on tinc llibertat,... i ara, on us tinc a vosaltres. Gràcies.

María Ignacia


Feia temps que no reia tant per un personatge del Buenafuente. Potser molts de vosaltres, des de que està a Antena3 només penseu en el Neng, que se suposa que havia de ser una ridiculització i va acabar sent un mite, l'heroi, la icona.

Tots els personatges són diferents. Ara, per sobre, recordo a El Palomino, l'Olivetti, ... i ja està. Però des de que està a Antena3, la persona que em fa més gràcia és La Niña de Shrek (María Ignacia, en realitat).

Fa cosa d'uns dos anys que surt i primer va sortir aquesta niña (que ara ja és una dona perquè li ha vingut la primera menstruació) perquè recollia cromos d'Shrek. L'últim li va donar Antonio Banderas.

Però, alguna cosa va passar amb els cromos.

Passa el temps i li passa el que li passa a qualsevol adolescent, s'enamora. Primer d'alguns individus del programa i després, que aquest és el definitiu, d'Andreu Buenafuente.

A Youtube hi ha poc material, però aquest video està molt bé.
Pels qui no la coneixeu, al vídeo surt en el seu total esplendor.Val la pena esperar-se fins tant tard cada nit només per veure-la i riure una estona amb els seus balls i el carinyo que li agafes.





moments estranys

Dos bons companys em van dir: però tu no rennoves massa, oi? I la veritat és que no, però tampoc crec que tingui moltes coses interessants a explicar. Vivències personals, em va recomanar un dels dos...



L'altre dia em vaig sentar al mig de la plaça de la Capital universitària mentre esperava que em caigués alguna cosa des del cel. M'hi vaig estar una hora, mentre la gent passava pel meu costat amb indiferència però jo, al mirar-los, sabia que tot l'escepticisme que em mostraven era una màscara que amagava la pregunta: què fa aquesta?

Quan va passar l'hora, vaig poder comprovar com em queia una cosa del cel... però no podré saber mai què era. Em vaig desmaiar. I al despertar-me, estava estirada al pis d'uns amics que viuen aprop de la plaça (almenys més aprop que jo). Tenia la cara molla, però em van dir que no m'havien mullat ni res. Però estava xopa. No havia suat, no estava plovent... què havia passat?

Els hi vaig preguntar i em van mirar amb cara de no entendre res i em van preguntar què era l'última cosa que recordava. Jo els hi vaig explicar que estava al terra, vaig veure que em queia una cosa des del cel i... i res més. Es van mirar entre ells amb cara de preocupació i un d'ells va mirar si tenia febre. Gens.

Què estrany... Segons ells vaig arribar a casa seva tota molla dient que m'havien atacat i em vaig desmaiar a l'entrar al passadís.

De veritat? Ostras, no pot ser... però si... però si estava al terra! Allà, al mig de la plaça!

Necessito descansar. M'ho recomanen. M'agito un altre cop al sofà i m'adormo. Torno a obrir els ulls, estic completament seca i hi ha un munt de gent al meu voltant.

Estic al mig de la plaça.

Què ha passat?

La gent que m'envolta eviten que m'aixequi brúscament. Però per molt que ho intenti, no puc moure les cames. Se m'han degut de quedar dormides. M'estic espantant... què està passant? Potser he somniat que estava al pis d'aquells? I, justament quan m'ho pregunto, els vec davant meu amb les meves companyes de pis, fan cara de preocupació i s'assequen les llàgrimes.

M'intento aixecar i m'ajuden. Quan em sembla que he recuperat l'equilibri, busco respostes. Però no les trobo. Cap em respon a les preguntes que faig. Ni tan sols el temps que fa que estic al terra. És fosc, déu fer hores.

Em porten a casa, m'assento al sofà i em diuen que descansi, que ha estat un dia molt llarg... Llarg? Però si he estat tot el dia estirada al terra! Però, què ha passat?

Mentre parlo, una sensació estranya m'endinsa de nou al son.

Desperto i...

Silkgarden

El grup SILKGARDEN tocarà el proper divendres 16 a Albesa per la seva Festa Major. Correu la veu, feu comentaris, tot el que vulgueu, però sobretot, aneu a veure'ls perquè val molt la pena.

I si us queda molt lluny, no patiu perquè pròximament tocaran a Almenar, Alguaire i, per obrir fronteres, a la Vila Universitària!! El 17 de maig a la Festa Major de la Vila, el GAT, teniu una cita concertada amb aquests cinc personatges que porten boges a moltes noies d'arreu de la comarca lleidatana.

El grup va començar tocant versions conegudes i d'altres de grups com AC/DC, Nirvana, Buckcherry, Sex Pistols, U2, Green Day, i per a tots els gustos. Passa el temps i es creixen amb cançons pròpies que estan a la mateixa altura que les de grups consolidats.

Els seus concerts es caracteritzen pel bon rollo i la connexió amb el públic, el qual viu amb intensitat totes les cançons que toca el grup. Ja que, tant si ets un amant del rock com si només has vingut a passar-t'ho bé, tornaràs a casa amb un bon sabor de boca perquè et faran saltar, ballar i cridar sense parar al compàs de la música.


Silkgarden són: Adrià (veu), Aran (guitarra), Albert (guitarra solista), Ferran (baix) i Oriol (bateria).

A la foto, de dalt a baix i d'esquerra a dreta: Albert, Oriol, Aran i Adrià, Ferran.

Liverpool - Barça

L'àrbitre pita l'inici del partit, seran 90 minuts difícils. Els nervis acumulats des del Barça - Liverpool s'exterioritzen en crits o en un silenci sepulcral. Hem de marcar 2 gols per continuar a la Lliga de Campions.

No podem pujar del migcamp, tots els jugadors del Liverpool estan congregats fent barrera a la seva porteria, només tenim una ocasió però no massa clara. Gens clara si la comparem amb les que ha tingut al llarg de tota la primera part el Liverpool amb pals i parades impressionants de Valdés, Valdés i Puyol.

Els nervis van en augment i el fum de tabac també. Qui s'aixequi sap que ha de servir cerveses a tots, més val estar-se quiet.

Mitja part.

Torne-m'hi. Cap canvi.

Sembla que el Barça hagi millorat en la segona part, però simplement és que el Liverpool ha baixat el ritme. Clara oportunitat?

Arribem al minut 74 i... gooooooooooooooooooool de Gudjohnsen! Guddy Guddy Guddy Guddy! Es dribla a Reina i dins!

Ànims! Ara la distància s'ha escurçat, només un gol més... un gol més, campió, i estarem de nou de cap a la Lliga de Campions!

Però no. S'acaba el partit amb la desil·lusió del públic blaugrana que ha vist com en 90 minuts l'equip de Rafa Benítez ha estat superior al Barça que no ha sabut dominar el partit.

Desil·lusió, ulls vermells del fum de tabac (i de llàgrimes d'impotència), cares llargues,... avui no toquen celebracions.



"N'hi ha per a tant?" es pregunten alguns. Altres diuen que "ja va bé perquè tenien massa fums al cap i això els farà tocar de peus a terra". Sigui com sigui, és trist. Però, suposo que hi haurà més oportunitats. I, si de veritat té raó aquesta segona persona, es posaran les piles i guanyaran sense problemes la Lliga espanyola. No fa falta que es vagi demostrant si Ronaldinho fa panxa, ni si el cul d'Eto'o és d'un futbolista en forma, ni tant sols cal fer un castell d'un gra de sorra aportat per Oleguer, amb la seva llibertat d'expressió. Els jugadors, són persones i com a tal, són lliures.

El Futbol Club Barcelona, és més que un club. I des d'aquí a l'oficina ens ha surtit avui la vena blaugrana i hem volgut plasmar els moments viscuts ahir durant el partit viscut a l'avinguda F-202 de la capital Universitària.

Extremoduro Puta





aquesta cançó li dedico al perellonenc Minguet perquè, com jo, creu que Extremoduro és el millor grup espanyol que hi ha.

i a més a més, aquesta cançó ajude a desconnectar de tot, quan n'estàs fart dels exàmens, de tot el que t'envolta, de tu mateix...

disfruteu, escolteu la lletra i descarregueu adrenalina amb el... PUTAAA!!!

MIKA - GRACE KELLY



recomaneu cançons alegres