Vampire Weekend - A-Punk

petit homenatge a Indiespot

indiespot ha complert un any de vida, convertint-se en una pàgina de referència musical. des d'aquí, unes cançons que vaig descobrir, redescobrir i que associo amb el blog.

història del fuckin' periodisme

què bé això de fer un examen d'un llibre que encara no he acabat per demà. Servitud? resum: el puig i ferreter narra la seva vida periodística quan treballava al diari La Vanguardia (tapat com La Llanterna al llibre) sota el sobrenom d'Andreu Rojals. I ja està. Que sí, que també es tracta el tema de la censura d'una manera molt per sobre però que es deixa pal·lent durant tota la ejem...novel·la.

però encara no entenc quin propòsit hi ha en fer un examen d'un llibre. què vols que et conti d'un llibre? et faig un anàlisi, un treball, una crítica...però què collons es pot preguntar en un examen d'un llibre? en fi...

i les lectures que, pel que sembla el Figueres té algo de rollo amb el Darwin i les gacetes que no sabia ni que es deien així en català (i que no em colin que és català antic...que no).

però encara no s'ha acbat perquè de tot aquest poti-poti sortirà una pregunta d'examen i la segona part es quedarà pels supergransapunts d'un professor que no té definició. oh, què bé que s'explica eh? un exemple: "el periodisme evolucionava favorablement. el periodisme estava estancat" us ha quedat clar?

com mola història del periodisme de 4t.

de veus molestes i altres

com m'agrada estar a la vila un dijous a la nit quan no puc sortir i sentir de tot. Com si de l'arribada de la fi del món es tractés, sents sorolls estranys per tot arreu; avui li toca al torn al singstar o derivats. quin gran invent el SingStar. què bé.

com m'agrada sentir a les veïnes de dalt que es pensen que viuen en una jungla (pel crit de guerra) cantant cançons tant diverses(?) com Paulina Rubio i Ska-P. què bé. però qui diu cantar diu...berrejar, literalment. per què la gent crida tant quan canta? no sé, si es tractés de la revel·lació de l'any o d'en Cobain o en Vedder...mira, encara passa.

però, desgraciadament, aquest no és el cas.

algú vol un gat?

la mare la van abandonar i una setmana després es va saber que estava embarassada, ella es diu Min i és d'Angora, ara és la gata dels meus cosins. però ha criat 5 gatets (sí, aquestes ratetes blanques que esteu veient) i només 1 té casa. si algú en vol un, per favor, que es posi en contacte amb mi a través del blog.


^^moltes gràcies

el se7è art

La pel·lícula Se7en és, com es diu sempre, una obra mestra. Val a dir que Fincher se la va currar.

No, no pretenc anar de sàvia i parlar de cinema. Simplement que estem fent una assignatura (la primera i, desgraciadament, la última) de cinema que es tracta de fer una crítica/valoració per ràdio, un monogràfic (repassar la vida artística d'un dels implicats) i de fer un reportatge/entrevista per televisió. I la cosa és que això va per grup i sobre una única pel·lícula i, sí, com molt bé heu endevinat, aquesta és Se7en.

Com a reportatge nosaltres hem pensat de fer un reportatge sobre els clixés del thriller, és a dir, què hi ha d'haver a una pel·lícula per poder ser classificada de thriller. Ara pensant-ho una mica per sobre, se m'acudeix una mica els carrers foscos de Brooklyn en una nit plujosa, el personatge de l'home del barret (detectiu),...

I la monografia, no podria ser de ningú més que de Morgan Freeman, un dels actors que més ha fet i que ho ha fet amb la boca tancada. Polivalent com ell sol, és un dels pocs artistes que ha personificat al propi Déu i a més a més de color! Còmic, cantant,... en definitiva, un artistàs.

us mantindré informats i, si puc, intentaré explicar-vos amb el més mínim detall i com a una mena d'assaig un altre possible reportage extret de Se7en: els psychokillers. Personatges, els quals, sabeu perfectament que m'encanten.

Visca la vida

sé que sempre vaig tard però fins fa poc no he escoltat bé el nou single de Coldplay, Viva La Vida, i he de dir que m'ha entusiasmat. em recorda moltíssim a Fix You, no per la tristesa inicial d'aquesta segona sinó per l'espècie de subidón -com si d'una cançó pontaèrica es tractés- que l'envolta.

Viva la Vida és d'aquelles cançons les quals saps que si vas a un concert de la banda t'ho passaràs bé escoltant-la. sabràs que l'eufòria que creixerà dins teu serà espectacular i, segurament, el grup explotarà aquesta espectacularitat des de l'escenari. Pere, si llegeixes això, has de saber que algun dia hi anirem i ens emocionarem amb Viva la Vida, Fix You, Trouble i la clàssica The Scientist, entre moltes altres.

per a qui encara vagi tant perdut com jo, que cliqui play i que se l'aprengui!


MusicPlaylist


dexter, the Third

el setembre és l'època de l'esperada vuelta al cole dels més petits, a mitjans de setembre comencem els universitaris i al setembre les noves sèries i noves temporades arriben a la petita pantalla.

Dexter ja ha començat la seva 3a temporada amb un gran episodi que pot causar més d'un mal de cap al nostre psycho-killer més estimat. Us deixo la promo per a què us vinguin ganes de veure'l:




de Gossip Girl ja s'han emés dos capítols ambientats a les post-vacances de la jet-set nord-americana amb enganys, jocs i sexe.
Promo:




Antena 3 ens sorprén amb la compra i propera emissió de (Dirty) Sexy Money a horari prime-time (no tinc clar encara el dia). alavada per les crítiques, la sèrie promet i molt. Alec Baldwin encapçala la família més peculiar de la televisió, amb un reverend i altres personatges que, de ben segur, ens agradaran.
I, per acabar amb un vídeo, l'inici del capítol pilot de DSM.

"els andorrans saben exactament on estan... i ens haurien d'haver avisat"




cada dia em sorprenen més...

Barack Obama: el somni de Martin Luther King (?)

així és com anomenen al candidat demòcrata per a la Casa Blanca però, què hi ha de cert i què hi ha de manipulat en aquesta frase. la única similitud que em ve a la ment és el color de la pell, color el qual va defensar King en nombrosos debats o, almenys, que quedava obvietat.

He tingut un somni, deia King, on els meus fills podien viure tranquilament envoltat d'altres fills. King defensava els drets humans, no només del poble negre nord-americà, tal i com es vol demostrar amb Obama. definitivament, no és el somni de Marthin Luther King. per molt liberal que sigui, no hem d'oblidar que Barack Obama està lluitant pel poder, per assolir la presidència de la Casa Blanca, ser el president del país més influent del món. en canvi, el reverend Martin Luther King lluitava per la llibertat del poble.

si observem al candidat demòcrata podem veure que és el candidat perfecte: jove, amant de la música, sincer, que té el don de la paraula, humil, amb un llibre autobiogràfic en què demostra que no és diferent de la resta dels nordamericans, que forma part d'una generació que està demanant el canvi. i de bon grat l'ha aconseguit.

'Yes We Can' és el vídeo propagandístic més vist per youtube fins avui. què bé que queda fer com si Will.i.am s'inspirés ell solet per fer aquest vídeo gràcies a un discurs d'Obama; avia'm no em malinterpreteu, m'agrada Obama com a president dels Estats Units però tinc la curiositat d'esbrinar fins a quin punt arriben els seus ideals liberals i del canvi.

digue'm psycho-killer

Existeix la idea que un tal Patrick Bateman és una espècie d'abstracció, perquè jo no existeixo en realitat, sinó només com ens, com allò il·lusori. I encara que pugui amagar-te la meva mirada freda, si em dones la mà notaràs que la meva carn frega la teva, i fins i tot potser intueixis que és provable que tinguem estils de vida semblants. Però jo, senzillament, no hi sóc. (Patrick Bateman a cinépatas)

sembla que últimament el blog giri entorn a la neblina Batman però aquest cop parlaré més aviat d'un fet relacionat amb Christian Bale.

qui no ha sentit a parlar de Patrick Bateman, un egocèntric home de negocis que no sap veure més enllà d'on arriba el seu nas, que es tira a dones per vici i que mata per desig? Patrick Bateman (tal i com diu el seu arxiu de wikipedia) és ben plantat, educat i intel·ligent, però el seu aspecte físic el supera convertint-lo en un ésser vanidós que mata a qui té una targeta personal millor que la seva.

però, si més no, Patrick Bateman és el protagonista de la novel·la American Psycho de Bret Easton Ellis que Bale dóna vida a la pel·lícula homònima.

simplement, què gran que és en Patrick Bateman escrit, aquell que narra en un capítol tota la discografia d'algun cantant famós com en Boss o Phil Collins i que mostra amb tota mena de detalls els seus rituals abans de matar a alguna prostituta o amic seu.

per a qui l'hagi llegit: ratolins i noies, un bon moment en què vaig tancar el llibre pel que semblava definitivament. però vaig arribar al final.

Why so Serious?

la crítica tenia raó, The Dark Knight és, possiblement, una de les millors pel·lícules de la saga Batman.

aquest film ens ajuda a oblidar el Batman-Clooney i les seves parafernàlies amb la relació amb Robin i l'aparició de la més que innecessària Batgirl; s'acosta a la dinàmica fosca de Tim Burton però amb molta més acció.

Christian Bale és, en la meva opinió, el millor Batman de la seqüela: i sí, Heath Ledger és mereix un Òscar pòstum per la seva gran interpretació; aquest sí que ha estat el paper de la seva vida.


els més rics de la televisió

des de fa unes setmanes que aquesta sèrie m'està enganxant bastant, i és que The Riches, familia de impostores és una producció que no deixa indiferent a ningú.

una família de lladres es fan passar per una parella de rics morts en un accident de tràfic canviant una vella caravana per una luxosa mansió, una feina estable i mil mal de caps.

hi ha vàries maneres de gaudir-ne: tots els dimarts a les 21.30 a Canal+ o, per la via ràpida, descàrrega directa o a través d'un programa. personalment, ja he desistit a través de l'Ares a causa de la seva lentitud i desordre de descàrrega, així que us deixo un link per descarregar-vos-la.
viure el somni americà no havia estat mai tan fàcil

el cavaller fosc a judici

Mi necesidad de seguir un comportamiento homicida a escala masiva no puede remediarse, pero no tengo otra forma de realizarme. (cinépatas)
el protagonista de The Dark Knight, Christian Bale, ha estat acusat de maltractes a la seva mare i a la seva germana. qui sap si la filosofia de Patrick Bateman va penetrar més enllà de la caracterització de l'actor a American Psycho (100% recomanable el llibre de títol homònim de Bret Easton Ellis).

és curiosa tota la neblina que està envoltant a la pel·lícula de Batman amb la mort del joker real i els atacs masclistes del protagonista. però, malauradament, com més gran és un accident i més revombori negatiu tingui aquest, més bé li va això a la pel·lícula, o algú hagués anat a veure El Cuervo si no fos que el seu protagonista, Brandon Lee -el fill del també desaparegut Bruce Lee-, va morir durant el rodatge per una bala que no havia d'estar dins d'una arma?


la huella de tim burton siempre es alargada

avia'm si entre tanta foscor mediàtica la pel·lícula ens fa recordar al Batman més autèntic (oblidem-nos del primer amb els seus plaf, pow i zlot televisius), al més fosc, al que Tim Burton va donar vida a la pantalla gran amb el seu Batman o Batman returns i els més que inoblidables Dani de Vito amb la caracterització perfecta d'El Pingüí.

Across the Universe

si sou d'aquells que gaudiu escoltant música de The Beatles, us recomano la pel·lícula Across the Universe.
la primera pel·lícula la qual parteix d'una banda sonora, no a l'inrevés; i és que les cançons del mític i inoblidable quartet de Liverpool sonen per a tota la cançó versionades pels propis protagonistes.
ambientada als anys 60, en els EUA de la Guerra de Vietnam, un grup de joves han d'aprendre a sobreviure a tot allò que els rodeja i ho aconsegueixen d'una manera molt especial.


100% recomanable, a l'igual que la seva banda sonora.


MusicPlaylist


Gossip Girl

la segona temporada d'aquesta sèrie a l'estil The O.C. pels carrers del Manhattan més ric i més pijo, està a punt de començar.

aquí unes promos fotogràfiques.





pel que sembla, a la mateixa línea de la primera temporada: secrets (sobrevalorats), sexe, amistats, diners i lios de família per mig. avia'm amb què ens sorprenen l'1 de setembre.

altruista egoista

estic en una etapa d'altruista egoista en què em veig implicada en fer favors a la gent però que, alhora, penso: coi, m'anirà bé a mi també tenir la primera temporada d'Herois per si mai la vull tornar a veure.

i és que ahir mentre feien la 2a temporada a TV3 d'Herois i jo estava mirant Dexter a Cuatro, vaig sentir que magermà deia: aquesta sèrie pot estar bé -referint-se a Herois-. Així que he decidit actuar en favor al meu germà, i baixar-li les dues temporades completes per a què a l'hivern es pugui entretenir d'alguna manera. I coi, que ja em va bé a mi també tenir sèries emmagatzemades en l'estanteria.

i, ja posats a baixar sèries (i quan, per fi, sembla que mompare tingui pel·lícules per subsistir uns quants dies), també em baixaré o m'estic baixant:
  • The Richies, la qual narra la història d'una família de lladres que es fan passar per una parella morta en un accident contra aquests. S'està emetent actualment per Canal+.
  • Los Soprano: històries mafioses amb més de 23 premis i amb una audiència històrica en l'últim capítol de la sisena i última temporada. Es va emetre per Canal+.
  • Lost: sí, ho sé, ja estic tardant. S'està emetent a La 2 de TVE.
  • Mad Men: una agència publicitària als anys 60, per a tabacoinómanos. Actualment a Canal+.
  • Studio60: recomanada i més que recomanada, tracta sobre com es desenvolupa una sèrie de televisió, tot allò que està darrera; amb el sempre recordat Chaendler de Friends, Matthew Perry. A Espanya encara no s'emet.
  • Los Hermanos Donnelly: uns germans irlandesos afincats a Los Angeles que han de sobreviure amb les màfies italianes i irlandeses locals. Bona. La primera temporada s'ha emés per Canal+.
i moltes més que encara m'he de pensar.

promo heroes

al més que obligatori blog de Jordi Sànchez, se'ns presenta la primera promo de la tercera temporada de Heroes. Amb la vaga de guionistes la segona temporada va quedar molt més que penjada amb només 11 capítols (Volum 2: Generations), ja que la trama en general, els plans i l'acció quedaven bastant sobrevalorats.

Esperem que en aquest tercer volum de 25 capítols ens sorprenguin. Personalment, que el tercer volum tracti sobre els malvats de la sèrie, aquells que tenen poders tenebrosos (deixem els paral·lelismes harrypotterosos), ja ens mostra que serà una tercera temporada que fàcilment superarà a la segona, en qualitat d'imatge, efectes especials i, sobretot, guió. I, coi, si mireu la promo a bitsandbeats veureu com els guionistes de la sèrie encara tenen moltes coses a aportar.


yo también lo soy

canvis

saps quan notes que alguna cosa falla i necessites un canvi? doncs això li està passant ara al meu blog, o sigui que no t'espantis si entres i veus coses rares que van canviant...


en cerca de la plantilla perfecta

vicisims

i després d'un gran curs ple d'històries i, sobretot, ple de feina, torno a voltar per aquests racons.

avui us confessaré una de les meves grans passions. ELS SIMS 2


doncs sí, quan vaig començar la uni els meus pares em van comprar els Sims 2 Universitarios i em va fer gràcia; ja feia anys que arrossegava el Simtown dins l'ordinador (no, no confondre amb Simcity, era diferent però ningú em creu, diuen que em confonc de nom...i no ¬¬). arriba l'hora d'instal·lar el DVD i em posa: necessita tenir instal·lat el DVD Los Sims 2. ah, coi.

passa el temps i, per fi, quan aconsegueixo a les meves mans el DVD piratejat de Los Sims 2, se m'acut que quan el tingui instal·lat em viciaré una estoneta amb aquest i, quan hagi progressat, començaré amb l'expansió Universitarios, peeeeeeerò, el tinc instal·lat però no hi puc accedir ni, molt menys, jugar. Curiós...

i avui he descobert un altruista que s'ha comprat/descarregat totes les expansions i accessoris dels Sims 2 i els ha col·locat en un dvd batejat per ell: LOS SIMS 2 TODO EN UNO. i dic altruista perquè a més de fer tota la parafernàlia per ell sol ho ha volgut ensenyar al món amb 81 links de descarga directa per rapidshare (entre altres, però aquest és el meu preferit).



s'haurà de comprovar si funciona, no? oi tant.

la manipulació més divertida

Divendres 8 va acudir a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB un especialista en Màrqueting Viral, en Niccola (no recordo el seu cognom). Aquest ens va fer una master class sobre aquesta manera tant curiosa de fer publicitat fent que la gent no sàpigui que està davant d'un anunci.

Costa de creure la facilitat en què se'ns pot manipular en l'actualitat. Tal i com deia Morpheo a Neo a Matrix: "una persona es inteligente, la gente es estúpida". I té raó. Una persona pot comprendre tot allò -o la majoria- de fets que se li plantegin, mentre que la gent actua de forma impulsiva, la massa humana és irracional.

I així ens ho demostren cada dia els anuncis de publicitat. El Màrketing Viral és, bàsicament, aquell que mereix la pena per a ser passat d'un receptor a els seus coneguts, incrementant les persones receptores de l'anunci.

El Mk viral, a més a més, està caracteritzat per no gastar-se molts diners per fer un anunci i, amb la major creativitat possible, sorgeix un projecte espectacular:


Però sempre pot sortir alguna rèplica curiosa:


Però, tal i com va dir en Jordi Ventura a les assignatures Teoria i Pràctica de la Publicitat i les Relacions Públiques i Comunicació Corporativa, no només importa l'anunci final (promoció) sinó que tots els procediments com la producció i la distribució també són molt i molt importants:
















Tot això ha estat extret de la pàgina disruption, val molt la pena entrar-hi i deixar-nos manipular una estoneta.

més serietat en el procés de selecció!

Aquest any estic vivint a la facultat una situació privilegiada com a estudiant de periodisme. El fet és que tenim l'oportunitat de fer rodes de premsa a personalitats de la política catalana que són rellevants en l'actualitat. El programa va començar amb Montserrat Nebrera (PPC) que està sent aquests darrers dies anomenada pels mitjans de comunicació per la crisi de lideratge del PPC; però també han vingut altres personatges com Jordi Pujol que és entranyable en la seva vellesa però que continua sent El President. La última que va venir a la facultat va ser Dolors Camats (ICV) aquest dimecres 14.


No és l'encarregada del Departament d'Interior però vaig aprofitar per explicar-li i demanar-li la seva opinió d'un fet d'allò més curiós. Allà va. Aquest cap de setmana anterior vaig quedar amb els meus amics (vitalicis) del poble i em van explicar que un altre amic que no era present en la quedada s'està preparant amb un professor per fer les proves de psicotècnic per a ser Mosso d'Esquadra.

Ostres, però el psicotècnic és un examen que es pot aprendre i estudiar? El més sorprenent de tot, i el que ens va indignar més, va ser que a les proves per a M.E. em van contar que s'havien colat dues persones esquizofrèniques.

Camats em va dir que li sorprenia molt aquest cas i que, en aquestes circunstàncies, sí que s'hauria de canviar el procés de selecció. Però no va dir res més. No sé, la veritat és que jo no li puc deixar de donar importància a aquest fet ja que són les úniques persones que estan autoritzades al nostre país per dur armes.

No estic menyspreant a les persones que sufreixen aquests transtorns però, quan parlem de seguretat, l'excés de places que es concedeixen cada anys no és cap excusa per deixar passar a persones que no haurien d'exercir el càrrec.

woman

vaig estar escoltant aquesta cançó... bé, millor dit, vaig jugar al guitar hero II amb aquesta cançó i pensava que era tot un clàssic, que feia temps que havia sortit a la llum, que devia de ser de l'època dels 80-90. però no, és del grup wolfmother i la cançó és de 2006. dóna bo saber que encara hi ha grups que perceben el ritme dels clàssics.

mals de caps i altres excuses

què abandonat que tinc el pobre blog. els motius aquí. i és que la vida universitària s'està complicant a aquestes altures de curs, on tenim treballs, treballs, treballs, exàmens i poc temps.


avui, per exemple, em toca fer un movie maker de grans artistes dels 80 i 90, rockeros, q ocupi un minut per fer una introducció a una entrevista. una entrevista que primer estava concertada amb un mimo però que, 4 dies abans de fer-la, ens ha deixat tirats. una entrevista la qual s'han de concertar les preguntes, les (possibles) respostes, la música que hi tirarem, els vídeos,... TOT. tot allò que vam fer en 3 setmanes ara es redueix a 4 dies. però, com sempre, no és la única feina que hi ha.

he de fer un retrat de Jordi Pujol (que va acudir tant feliç a la nostra facultat), el qual cau bé generalment si no és que has escrit un llibre dient tot el contrari. però m'hi he de posar avui a fer això perquè era per dilluns i som a dimecres (bé).

són dies divertits.

Bright Eyes - First Day Of My Life

cançó de la setmana




per cortesia de Jorge Torres

Setlist

últimament m'he enfadat amb mi mateixa perquè ja no escolto tanta música com abans... així doncs, m'he compromés a fer un setlist de la música que escolta i de les cançons més significatives de la setmana, o del mes (encara està a concretar, tot i que pel ritme d'actualitzacions que porto, serà anual). Prometo o intentaré no repetir.

Per ara, començo amb les cançons que he escoltat més últimament:

1.- Death Cab for Cutie - I follow you into the Dark
2.- Rolling Stones - Paint it, Black
3.- Pearl Jam - Even Flow
4.- Brett Dennen - Ain't No Reason
5.- Johnny Cash - Hurt
6.- Wolfmother - Woman
7.- Interpol - Evil
8.- The Moldy Peaches - Anyone else but you
9.- Eddie Vedder - End of the Road
10.- John Frusciante - Song to sing when i'm lonely

com podeu veure, és una llista bastant àmplia, suposo que a partir d'ara ja concretaré, renovaré i intentaré ensenyar-vos grups/cantants que no pogueu conèixer. d'altra banda, s'admetran recomanacions de cançons perquè mai està de més descobrir música nova.

FIB!!!

He llegit a indiespot una grandiosa notícia: Death Cab for Cutie, Leonard Cohen, Sigur Ros, José González, entre altres, actuaran a l'edició del FIB del 17/18/19 i 20 de juliol (gràcies sunxez)!!





us ho perdreu? jo segur que no

La reconquesta de Mallorca

Fa pocs dies que vaig començar a conèixer tota aquesta historieta de doblatges de pel·lícules en mallorquí i la veritat és que no té pèrdua. Us deixo un que em va fer gràcia en especial.



Any 1229, Mallorca es troba baix el domini dels musulmans. Els mallorquins convertits en esclaus a la força estan sotmesos a la voluntat tirana dels invasors. És llavors quan arriba a la illa de Mallorca el rei en Jaume I.

-On estan es putes moros?

-Sa illa de Mallorca es nostra al igual que Al Andalus i vos pensau que voltros quatre, replegats infels, ens fareu fora d’aquí.

- Tú creus que feim bé d’engegar els moros d’aquí?
- I claro que sí, saps que hi van de forts?

- Ara mateix agafareu es trastos i vos anireu d’aquí

-El Mallurca es nostra
-El Mallurca? AIXÒ ÉS MALLORCA!

D’aquí no mos mourà ni Cristo, sa reconquesta ha començat i els hi donarem a tots pes cul. Els enviarem a tots cap a Àfrica i qui no estigui d’acord.. també rebrà!

Mallorquins, que me sentiu? Aquest se cagaran. Cagondeu de moros dels collons! Hi ha per tot! Batuadeu!
Adeu, ja hi tornareu a emprenyar!!!

En la cuerda floja

ahir amb les noies del pis vam estar mirant en la cuerda floja, la biografia de Johnny Cash. tot i que era la única que coneixia el cantant i la seva història, va agradar en general.
a una noia del meu pis, la Carla, li ha sorprès no coneixer-lo perquè de tots els personatges de la pel·lícula se'n recorda de Jerry Lee Lewis i Elvis Presley, però no de Cash. i és una llàstima.

i una altra companya meva, la Gisela, es pensava en tot moment que es moriria, mentre que jo li anava repetint: es va morir de vell... però ella insitia.
la veritat és que feia molt temps que la volia veure, però fins ahir no se'm va presentar l'ocasió. em va sorprendre el semblant entre Joaquin Phoenix i Johnny Cash, segurament exagerat en algunes escenes típiques com la que està dins de la limusina i es posa les ulleres de sol.



una gran pel·lícula d'una gran veu.

Petita com un punt

no sé si ho he comentat mai (sí ara ve una post personal) però tinc fotolog que s'ha anat demacrant bastant al llarg de la seva existència. i he vist el primer post que vaig ficar al fotolog i, coi, m'ha fet gràcia. així que us el deixo per aquí.
He volgut començar aquest fotolog amb aquesta foto perquè, ja que m'he decidit a crear-ne un, m'agradaria que en ell es reflectís tal i com sóc. I no puc oblidar-me d'aquesta foto, moltes persones que em coneixen m'entendran.

La música. És el millor tema de conversa del món (quan no la cagues amb els rain dogs). La música és importantíssima en la nostra vida, almenys en la meva.

Des de sempre m'ha acompanyat. I no només era una melodia el que estava amb mi durant la infància, sinó una veu, una personalitat, una ideologia. El grunge. Nirvana. Kurt Cobain. Mai oblidaré el dia que vaig saber que s'havia matat, amb gairebé 7 anys (va morir el 4 d'abril i el meu aniversari és el 24 de maig) no l'havia vist mai físicament, només sentia cançons d'un cassette que tenia gravat magermà.

Fins que va arribar quan em va regalar el cassette MTV Unplugged in New York, anys més tard. Mai li he agraït i ho hauria de fer. Em va treure de la món que a poc a poc m'absorvia, em refereixo al dels Backstreet Boys i de les Spice Girls, per sort.

La veu d'en Kurt Cobain em dibuixava el rostre d'un noi amb el cabell moreno, curt i despentinat. Vaig encertar lo de despentinat. Però l'aspecte que tenia en ment era totalment diferent al que vaig descobrir, temps més tard, mirant la gravació del concert a NY per l'Sputnik. No em podia creure què veia. No era qui m'havia imaginat però no m'importava, no em va decebre, al contrari. Vaig quedar-me'n enamorada.

Molts anys vaig plantejar (a l'igual que molts altres fans de la banda) que no va ser un suicidi, sinó un assassinat planejat per la pròpia vídua, Courtney Love. La meva teoria va anar desenvolupant-se al llarg dels anys. Primer vaig assegurar (ho vaig llegir a algun lloc) que Love va contractar a un músic famoset perquè el matés i, al negar-se, va aparèixer dies més tards mort per causes desconegudes. Després vaig començar a treure'm la idea del cap i vaig anar cedint a la realitat però no del tot; explicava que Cobain es drogava per parar la seva hiperactivitat amb unes quantitats determinades de merda, però que ella li'n donava molta més i això li va fer perdre el cap.

D'acord, es va matar. Però encara no entenc la carta de suicidi, si és que es pot dir així. Hi ha coses que no quadren. Però tampoc entraré en aquest tema ara.

Per suposat, crec que la música no va morir amb ell. No només escolto Nirvana i, la veritat, opino que si no hagués passat tot allò d'en Cobain, el talent de Dave Grohl (bateria a la banda) hagués passat desapercebut. I en l'actualitat té una banda pròpia on exerceix de cantant (Foo Fighters), col·labora amb la bateria a altres bandes (Queens of The Stone Age, Garbage,...) i ha creat Probot que és una banda que enmarca el milloret del heavy. A més a més, per molt que es digui que el Grunge va morir amb Cobain, crec que és incert. Pearl Jam n'és un gran exemple.

Suposo que, tal i com ja he dit abans, li hauria d'agraïr al Martí (magermà) que em donés aquella cinta gravada amb Nirvana que em va obrir un món musical nou. Des de llavors que el meu gust musical s'ha dirigit a un món diferent al de moltes noies, no m'interessa el dance, ni el pop, ni res que surti de l'acadèmia d'OT, ni cap cantant que vagi ensenyant cuixa amb una veu retocada a l'estudi. No m'importa l'estètica de la música, perquè només la melodia vesteix a l'ésser més repulsiu amb un vel preciós.

Tampoc vull fer creure que em sento especial. No, al contrari. Sinó que, ara mateix, en temes musicals, em sento feliç. Crec que he aconseguit assolir una personalitat pròpia que no es basa en cap moda i crec que amb això ja sóc feliç.

Sento si la primera redacció ha estat desordenada, mancada de sentit i plena de punts. Suposo que s'escriu tal i com s'és. Desordenada. Sense sentit. Petita com un punt.

coses viscudes

avui m'han passat un e-mail amb el nom: somos una generación que nunca morirá i m'ha fet molta gràcia, espero que a vosaltres també us en faci.

Disfruteu com nens petits.