La reconquesta de Mallorca

Fa pocs dies que vaig començar a conèixer tota aquesta historieta de doblatges de pel·lícules en mallorquí i la veritat és que no té pèrdua. Us deixo un que em va fer gràcia en especial.



Any 1229, Mallorca es troba baix el domini dels musulmans. Els mallorquins convertits en esclaus a la força estan sotmesos a la voluntat tirana dels invasors. És llavors quan arriba a la illa de Mallorca el rei en Jaume I.

-On estan es putes moros?

-Sa illa de Mallorca es nostra al igual que Al Andalus i vos pensau que voltros quatre, replegats infels, ens fareu fora d’aquí.

- Tú creus que feim bé d’engegar els moros d’aquí?
- I claro que sí, saps que hi van de forts?

- Ara mateix agafareu es trastos i vos anireu d’aquí

-El Mallurca es nostra
-El Mallurca? AIXÒ ÉS MALLORCA!

D’aquí no mos mourà ni Cristo, sa reconquesta ha començat i els hi donarem a tots pes cul. Els enviarem a tots cap a Àfrica i qui no estigui d’acord.. també rebrà!

Mallorquins, que me sentiu? Aquest se cagaran. Cagondeu de moros dels collons! Hi ha per tot! Batuadeu!
Adeu, ja hi tornareu a emprenyar!!!

En la cuerda floja

ahir amb les noies del pis vam estar mirant en la cuerda floja, la biografia de Johnny Cash. tot i que era la única que coneixia el cantant i la seva història, va agradar en general.
a una noia del meu pis, la Carla, li ha sorprès no coneixer-lo perquè de tots els personatges de la pel·lícula se'n recorda de Jerry Lee Lewis i Elvis Presley, però no de Cash. i és una llàstima.

i una altra companya meva, la Gisela, es pensava en tot moment que es moriria, mentre que jo li anava repetint: es va morir de vell... però ella insitia.
la veritat és que feia molt temps que la volia veure, però fins ahir no se'm va presentar l'ocasió. em va sorprendre el semblant entre Joaquin Phoenix i Johnny Cash, segurament exagerat en algunes escenes típiques com la que està dins de la limusina i es posa les ulleres de sol.



una gran pel·lícula d'una gran veu.

Petita com un punt

no sé si ho he comentat mai (sí ara ve una post personal) però tinc fotolog que s'ha anat demacrant bastant al llarg de la seva existència. i he vist el primer post que vaig ficar al fotolog i, coi, m'ha fet gràcia. així que us el deixo per aquí.
He volgut començar aquest fotolog amb aquesta foto perquè, ja que m'he decidit a crear-ne un, m'agradaria que en ell es reflectís tal i com sóc. I no puc oblidar-me d'aquesta foto, moltes persones que em coneixen m'entendran.

La música. És el millor tema de conversa del món (quan no la cagues amb els rain dogs). La música és importantíssima en la nostra vida, almenys en la meva.

Des de sempre m'ha acompanyat. I no només era una melodia el que estava amb mi durant la infància, sinó una veu, una personalitat, una ideologia. El grunge. Nirvana. Kurt Cobain. Mai oblidaré el dia que vaig saber que s'havia matat, amb gairebé 7 anys (va morir el 4 d'abril i el meu aniversari és el 24 de maig) no l'havia vist mai físicament, només sentia cançons d'un cassette que tenia gravat magermà.

Fins que va arribar quan em va regalar el cassette MTV Unplugged in New York, anys més tard. Mai li he agraït i ho hauria de fer. Em va treure de la món que a poc a poc m'absorvia, em refereixo al dels Backstreet Boys i de les Spice Girls, per sort.

La veu d'en Kurt Cobain em dibuixava el rostre d'un noi amb el cabell moreno, curt i despentinat. Vaig encertar lo de despentinat. Però l'aspecte que tenia en ment era totalment diferent al que vaig descobrir, temps més tard, mirant la gravació del concert a NY per l'Sputnik. No em podia creure què veia. No era qui m'havia imaginat però no m'importava, no em va decebre, al contrari. Vaig quedar-me'n enamorada.

Molts anys vaig plantejar (a l'igual que molts altres fans de la banda) que no va ser un suicidi, sinó un assassinat planejat per la pròpia vídua, Courtney Love. La meva teoria va anar desenvolupant-se al llarg dels anys. Primer vaig assegurar (ho vaig llegir a algun lloc) que Love va contractar a un músic famoset perquè el matés i, al negar-se, va aparèixer dies més tards mort per causes desconegudes. Després vaig començar a treure'm la idea del cap i vaig anar cedint a la realitat però no del tot; explicava que Cobain es drogava per parar la seva hiperactivitat amb unes quantitats determinades de merda, però que ella li'n donava molta més i això li va fer perdre el cap.

D'acord, es va matar. Però encara no entenc la carta de suicidi, si és que es pot dir així. Hi ha coses que no quadren. Però tampoc entraré en aquest tema ara.

Per suposat, crec que la música no va morir amb ell. No només escolto Nirvana i, la veritat, opino que si no hagués passat tot allò d'en Cobain, el talent de Dave Grohl (bateria a la banda) hagués passat desapercebut. I en l'actualitat té una banda pròpia on exerceix de cantant (Foo Fighters), col·labora amb la bateria a altres bandes (Queens of The Stone Age, Garbage,...) i ha creat Probot que és una banda que enmarca el milloret del heavy. A més a més, per molt que es digui que el Grunge va morir amb Cobain, crec que és incert. Pearl Jam n'és un gran exemple.

Suposo que, tal i com ja he dit abans, li hauria d'agraïr al Martí (magermà) que em donés aquella cinta gravada amb Nirvana que em va obrir un món musical nou. Des de llavors que el meu gust musical s'ha dirigit a un món diferent al de moltes noies, no m'interessa el dance, ni el pop, ni res que surti de l'acadèmia d'OT, ni cap cantant que vagi ensenyant cuixa amb una veu retocada a l'estudi. No m'importa l'estètica de la música, perquè només la melodia vesteix a l'ésser més repulsiu amb un vel preciós.

Tampoc vull fer creure que em sento especial. No, al contrari. Sinó que, ara mateix, en temes musicals, em sento feliç. Crec que he aconseguit assolir una personalitat pròpia que no es basa en cap moda i crec que amb això ja sóc feliç.

Sento si la primera redacció ha estat desordenada, mancada de sentit i plena de punts. Suposo que s'escriu tal i com s'és. Desordenada. Sense sentit. Petita com un punt.