R u talkin' to me?

Tot i que s'escampés el rumor que l'escena més mítica de Taxi Driver fos cosa de guió, el seu guionista, Paul Schrader, va confessar que als papers hi posava: "Travis parla amb sí mateix davant el mirall".

I Robert De Niro va fer-se seu el paper. Are u talkin' to me?



Per cert, la frase 'Are you talking to me?' ha estat votada com la vuitena cita més famosa de la història del cinema.

I és que Robert De Niro és molt Robert De Niro. Abans de realitzar la pel·lícula va estar treballant de taxista durant 4 mesos pels carrers de Nova York per treballar el seu paper, de la mateixa manera que va estar una temporada a Sicília per aprendre el dialecte que després utilitzaria a The Godfather II.

Ah, una altra curiositat sobre Taxi Driver, De Niro no es va tallar mai el cabell per fer-ser la cresta de Travis Bickle, sinó que era un plàstic que només deixava sortir el cabell pel mig.


Un gran treball de perruqueria i maquillatge... però fins i tot té pigues!

Fringe arriba a TV3

Tot just començada la tercera temporada a les televisions nord-americanes, TV3 ja anuncia a tort i a dret que emetrà a partir d'octubre la fantàstica sèrie de J.J. Abrams, creador de Lost.

I és que Fringe ha estat una sorpresa pels amants de la ciència-ficció, ja que en un primer moment pot arribar a recordar massa a X-Files: l'FBI hi està implicat, la tensió sexual entre els protagonistes està assegurada i els casos no deixaran a ningú indiferent. Però el plantejament de cada capítol i el fil argumental que narra millora (al meu gust) la sèrie alienígena.


També hi apareixen els fenòmens extraterrestres?? Això deixaré que vosaltres mateixos jutgeu després de veure uns quants capítols.

Però, a més de semblar-se a X-Files, no podem obviar un altre incentiu per seguir aquesta meravella de producció: els seus protagonistes. Segurament que molts reconeixereu a Joshua Jackson, el Pacey de Dawnson's Creek (a la 2, Dawson Crece), però a mi personalment m'encanta el paper que fa de Peter Bishop, d'alt coeficient intel·lectual.


I què dir del seu pare? El Doctor Walter Bishop (intepretat per John Noble) és una espècie d'Albert Einstein amb les dots maquiavèliques del Doctor Frankenstein. Ha fet infinitat d'experiments d'indudable moralitat que no deixaran indiferent a ningú i, encara que ell no ho sap, té totes les respostes a totes les banalitats que es realitzen al llarg de cada capítol.


Ara només ens falta presentar a la protagonista femenina d'aquesta sèrie: la detectiu Olivia Dunham, a qui dóna vida l'australiana Anna Torv. I, tot i ser una cara desconeguda, ha aconseguit ser una de les actrius més sexys de la televisió (sobretot si es veu en V.O.S., ja que té una veu molt sensual).


Què, us animeu?

El 7 d'octubre s'estrena a TV3 el primer capítol (cada capítol dura uns 3/4 d'hora).

Always look on the bright side of life

Ara mateix estic mirant la reposició del documental MONTY PYTHON: La versión de los abogados al Canal+ Comedia (el podeu veure online aquí).


Un documental que t'ensenya la cara més desconeguda dels Monty Python. Sabíeu que alguns es van llicenciar a Oxford? Qui ho diria. Els personatges més pintorescos i rebels de la comèdia que, van protagonitzar més d'un acte polèmic a la BBC. La cadena de notícies més respectada del món. John Cleese durant el documental explica que els seus pares volien que fos advocat però, quan els hi va dir que seria actor, bé els hi va dir que treballaria per la BBC, aquests ho van acceptar "perquè treballar per la BBC era com treballar per l'administració pública, era una feina respectable, amb dret a pensió i amb garantia financera".

Eren uns individus amb la llengua afilada que no deixaven indiferent a ningú que els seguís. Van sobreviure a l'audiència, sobretot quan la pròpia cadena BBC, ansiosa per cancel·lar-los, van canviar la sèrie d'horari. Però es van adonar que a la matinada, pel matí, a migdia, tarda, vespre o nit, sempre hi havia algú que els seguia.

Alguns gags dels Monty Python han influenciat al món de l'humor durant dècades però el que menys s'esperaven és que una paraula creada per ells esdevingués tan famosa dins del món informàtic: spam.


La Vida de Brian
va ser una de les pel·lícules més famoses del grup humorístic. Però el que fins avui desconeixia és que el seu protagonista Brian, Graham Chapman, va morir el 1989 de càncer de gola. Però el més curiós va ser la manera de despedir-lo per part dels seus companys:


No hi ha millor manera per despedir a un humorista.

Naturalesa fotografiada

GEO sempre ha apostat per la fotografia i la naturalesa i aquest cop han ajuntat les dues vessants per fer un espectacular article amb els millors 10 fotògrafs nacionals i internacionals.

  • Kike Calvo, Espanya.

  • Michael Martin, Alemanya.

  • Tino Soriano, Espanya.

  • Ingo Arnt, Alemanya.

  • Oliver Grunewald, França.

  • Solvin Zankl, Alemanya.

  • Yann Arthus-Bertrand, França.

  • Marcelo Gurruchaga, Argentina.

  • Valentí Zapater, Espanya.

  • Dyma Gavrysh, Estats Units.

Mad (Yellow) Men

Des del naixement de la sèrie, se la va titllar dins de la categoria 'de culte'. L'agència publicitària dels anys 60, Sterling Cooper no ens ha defraudat en les tres temporades que està tenint èxit arreu i, s'espera que s'estreni en breu la seva 4a temporada.

No es pot negar el glamour, el savoir faire,... en definitiva, la classe, que queda pal·lesa en els personatges, no només en el seu físic impecablement acollit a l'època i a les circumstàncies, sinó al seu comportament. I la seva carta de presentació ens ho demostra en poc segons:



Per als seguidors de la sèrie, segurament penseu que no pot haver-hi una careta que sigui més perfecta pel drama que aquesta, doncs l'equip de Matt Groening ho sap i podríem dir que li han fet un petit homenatge.

Us imagineu qui fa el paper de Don Draper?

http://www.youtube.com/watch?v=KcmM7Jh2Y3k

No té desperdici!

Dexter

SPOILERS per als qui no hàgiu vist l'últim capítol de la 4a Temporada de Dexter.




SAVE RITA ON DEXTER

Avia'm, d'acord, la pèrdua de la Rita Bennet (o Rita Morgan) ha estat escandalosament macabra però tocava una mica de marxa.

El germà assassí del gel, la mare morta davant els seus dos fills petits, l'amic polític que al final acaba sent enemic...

La veritat és que la 4a temporada de Dexter ens ha portat molt mals de cap... o algú no va sospesar que Trinity fos el pare de Dexter Morgan? i la reportera, des de la seva aparició, desprèn sospita per tot arreu.

Rita Morgan serà una gran pèrdua... ara en Dexter també serà pare, mare i... per què no, amant d'algún personatge nou? Però tornant a la Rita, que descansi en pau,... com pot ser que una ex esposa d'un convicte i esposa d'un assassí en sèrie sigui tant aturadeta? Em sap greu que els guionistes la matessin tant sobtadament, no podrem saber mai si s'hagués liat amb el seu veí sexy (possible assassí).



La relació entre la germana i l'assassinat Frank Lundy ja durava massa, pobre Anton. Però la mort del cap de policia va ser digna, encara no hi ha hagut cap mort important a Dexter que quedés coixa.

Tots sabem que la malparlada Deb Morgan està predestinada a liar-se amb el seu company corrupte, Joey Quinn.

I entrant dins de la vessant rosa de la sèrie, la parella María Laguerta i Angel Batista no podria estar més encertada. Parlaran en la intimitat el castellà o també es faran l'embolic lingüístic entre cubà i anglès?

Ah, per a tots aquells que vau estar patint sobre la continuitat de la sèrie a partir del càncer linfàtic que li van diagnosticar a l'actor Michael C. Hall podeu estar tranquils. El titular d'aquest article el resumeix a la perfecció: Michael C. Hall 1 - 0 Cancer.



Un dia d'aquests dedicaré un post a les caretes de sèrie. La meva preferida, la de Dexter.

Per suposat que la segueixo.

Battlestar Galactica

La sèrie Battlestar Galactica de 2003 va començar en una pel·lícula de dues parts que partien de l'argument de la sèrie creada el 1978, la qual en la seva època era la sèrie amb més pressupost de la història.



La sèrie de 2003 va començar amb una pel·lícula de dues parts, una temporada de 13 capítols i així fins a 4 temporades de 20 capítols. I ara al 2010 ha sortit la precuela, Caprica.

L'argument es tracta de la guerra entre humans i cylons, els quals són els robots que van desarrollar els humans per ajudar-se, però que es van rebel·lar. Però els robots també han evolucionat i ara no van amb les típiques carcasses metal·litzades de dos metres que no passen desapercebuts.

Ara són més semblants als humans dels que aquests es pensen.

Tenen un pla i l'estan portant a cap.





Avui només és la presentació, l'argument de les temporades vindrà pròximament.

Aquesta, tal i com es veu, la segueixo.

5a Temporada de Física o Química

Aquesta nit s'estrena en prime time la 5a temporada de Física o Química, l'exitosa sèrie d'Antena 3 amb producció nacional.


Sembla que els d'Antena 3 han redescobert la clau de l'èxit amb la creació d'una sèrie que recorda a la mítica Compañeros però on l'època, l'estilisme i la trama (en un principi) són del tot diferents.

La sèrie es basa en les històries entrellaçades que succeeixen als professors i alumnes d'un Institut de Madrid, Zurbarán. Entre les aules hi trobem tots els tòpics: el gai que surt de l'armari, les primeres relacions (homo i heterosexuals), la pèrdua de la virginitat, embarassos no desitjats, persones conflictives, malalties, morts, amor professor-alumne, etc.

Però, per molt tòpic que sembli, la sèrie ha assolit amb gran èxit poder arribar a la 5a temporada on s'hi afegiran nous actors, d'altres desapareixeran i les trames, si més no, sorprendran als seus seguidors.


Per cert, la careta que fins ara cantava el grup Despistaos s'ha feminitzat i ara és El Sueño de Morfeo l'encarregada d'introduir la sèrie.


Pel que fa al fet de si segueixo o no la sèrie, la resposta és No. Tampoc negaré que no he vist mai cap capítol ni que no hi ha hagut una trama que m'hagi enganxat però no em considero seguidora de la sèrie.

Blog de Sèries

Aquesta serà la nova temàtica (majoritària) que es tractarà al blog. Espero que gaudiu tant com ho faré jo.

Per suposat, les sèries no sempre seran d'estrena, ja que recordarem clàssics, informarem de noves sèries, rumors, spoilers...

Bàsicament, es basarà en les sèries que segueixo, les quals van des de clàssics fins a estrenes.




To be continued.

Cançons pel temps i la distància (I)

Amb el títol de l'àlbum editat per Ivan Ferreiro el 2005 (Canciones para el tiempo y la distancia), em vénen al cap multitud de cançons que no són de la meva època, ni de la meva zona geogràfica però que m'arriben tant o més que moltes altres cançons més properes i modernes.

La cançó d'avui: Elvis Presley - Love Me Tender




Visca l'únic rei.

Coneixent la numerologia

Quan era petita un dia em van fer sumar la meva data de naixement per a què surtís una xifra d'un sol número. I avui, uns quants anys després, a la feina també m'ho han fet fer.

M'han dit que el meu número és del més humans que hi ha, és a dir, hi ha molts que són més esquerps que altres, es veu que tinc compatibilitat amb els 9s i els 1s. No només en l'aspecte amorós, sinó que també en les amistats, en la feina, etc.



Resulta que el meu número també és dels més creatius... potser per això hem estat el número més repetit dins del Departament de Comunicació i Màrketing? Segurament, que els nostres caps ens van contractar quan van calcular la nostra data de naixement... sí, n'estic convençuda.

Total, quan he sortit de la feina, m'ha picat la curiositat i he entrat aquí i he fet el càlcul, avere què em deia: diu que sóc propensa als enamoraments (quina gran veritat) i als sentiments. Sóc una sensible. També sóc generosa, simpàtica, desinteressada, interés per fer la feina ben feta. Talentosa per l'escritura i artísticament parlant.

Perdono els errors dels altres i sóc capaç d'iniciar projectes i treballar amb persistència fins a què ho aconsegueixo (o sigui, que sóc una caparruda).

I pel costat negatiu (tanta cosa bona no era normal), sóc propensa a tenir interessos dispersos (només cal veure el blog), sóc possessiva, descuidada amb les finances (una derrotxadora nata), necessito acaparar l'atenció i tendeixo a l'auto-adulació (després de dir-me lo meravellosa que sóc em diu creguda...)

I la veritat és que sí que hi ha una gran part de mi que pertany a tots aquests adjectius. També potser es deu al meu signe (Bessons), ja que molts adjectius també estan inclosos, a més de dir-me bipolar.

Ah, per cert, el meu número és el

in Memoriam

Jim Marshall, el fotògraf musical, ha mort durant aquesta matinada als 74 anys. Aquí va un homenatge del que va ser la seva vida darrera el flaix.


Jimmy Hendrix a Monterey Pop.
"Jimi va tocar una nota amb la seva guitarra, i la manera com el feia sentir es veu a la seva cara. Jo estava a només tres peus (un metre) d'ell i li vaig fer aquesta fotografia amb una Leica M2, amb una lent d'angle mig d'ample. No sé quantes persones coneixien realment en Jimi; tenia arrogància, sex appeal i més talent i excitació que qualsevol home té dret a tenir".



Bob Dylan i Johnny Cash junts, al primer programa de The Johnny Cash Show.


L'últim concert de The Beatles.
"Era l'únic fotògraf amb permís al backstage. Quan vam arribar a l'estadi, el grup ho va fer amb un automòbil blindat i jo en un altre, i el vell jardiner de la porta del jardí central no es deixava passar, no sabia què estava passant! Així que vam haver de conduir al voltant d'aquest bonic hardcore ghetto, Hunter's Point, mentre les coses s'arreglaven... vam arribar 20 minuts tard".



El Beach Boy Brian Wilson a l'època de 'Pet Sounds'.
"Crec que vaig passar la meitat d'un dia amb ell, a casa seva, tocant el seu piano o qualsevol cosa. No recordo haver fet aquesta sessió, tot i el Corvette"



Ray Charles en una gravació a Atlantic Records.


Led Zeppelin.
“Vaig fotografiar-los per Atlantic Records a The Hyatt House el 1970. La foto de grup va ser presa a l'últim pis de l'Hotel, va costar reunir-los als quatre, tenia poca llum disponible i alguns retrats de cadascun d'ells per la finestra".


John Lennon al backstage de Candlestick.


Janis Joplin damunt el seu Porsche.
"Big Brother apareixia a The Fillmore i vam fer aquesta fotografia de Janis amb el cotxe pintat per al cartell. La pintura encara no estava barnissada pel que es va pelar una mica. Aquí es la cosa sobre Janis, estava molt còmoda quan els fotògrafs al vam fotografiar molt: Baron Wolman, David Gahr, Barry Feinstein, Herbie Greene, Bob Seiderman i jo. Va ser meravellós, no era precisament la dona més guapa del món però no tenia por a la càmera, podia disparar a tots els "venga, rei, prén una fotografia". Janis va ser molt important per a mi, vertadera i honesta."


Janis Joplin.
"Quan li vaig mostrar a Janis la foto recolzada am l'ampolla a la mà em va dir: 'Jim, això és com és de vegades. Pèssim.' Algunes persones em van dir que no hauria d'haver publicat la fotografia, però la defensaré fins a la mort. És una imatge honesta i a ella li agradava. Janis va ser un gran objectiu per als fotògrafs, no tenia por a la càmera i cobrava vida a l'escenari (que era el seu món). Va ser molt autèntica...i encara era una nena quan va morir, una nena molt famosa".


Mick Jagger.

"Vaig fer lleva d'hora en Mick per fotografiar-lo, vaig tardar tres hores per arribar a ell, per la qual cosa no sembla gaire feliç".


Bob Dylan.
"La fotografia va ser presa un diumenge al matí quan Bobby, la seva nòvia Suze Rotolo, Dave Van Ronk i Terri Van Ronk anaven a esmorzar per Nova York. Només dues fotografies, però crec que es mostra com Bob encara era un nen el 1963. Contràriament al què la gent pensava, aquesta foto no va inspirar 'Like a Rolling Stone'. Ningú sabia d'on venia, però Bob Dylan és un dels compositors més brillants dels nostres temps."



The Man in Black, Johnny Cash, de blanc en una imatge que ha passat a la posteritat.

Els Amics de l'Enderrock




Ahir els grans guanyadors dels Premis Enderrock van ser Els Amics de les Arts. La formació es va endur set premis merescuts, entre els quals hi trobem el premi a Millor Disc de l'Any concedit per la crítica i Millor Disc de Cançó d'Autor i els cinc (cinc!!!) premis per votació popular: Millor Directe, Millor Cançó d'Autor, millor Lletra de cançó (L'home que treballa fent de gos) i Millor Disseny de portada, el qual va ser recollit pel propi gos.

Enhorabona!


Aquest vídeo pertany al concert a La Sargantana, a Badalona.

Com podeu veure, el bon rotllo està assegurat.

Escolta'ls també a Spotify!!

Els Sentiments

'Els Sentiments', Capítol I - Amor / Odi

Els Sentiments - Amor / Odi from sunxez on Vimeo.

Idea, guió i muntatge: Daniel Pujol, Montserrat Puñet, Diana Rodríguez, Jordi Sànchez i José F. Vilchez

'Els Sentiments' és un projecte del Laboratori de Produccions Televisives de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Juny 2008.

Alienígena d'incògnit



Foto extreta de Poorlydressed.com.

Avui començo...







Ja us diré què. Per ara, a mirar les dues pel·lícules pilots d'hora i mitja.

Foo Fighters rules!

Només cal veure aquest vídeo per donar-me la raó: Learn To Fly (1999) o aquest, Wheels (2009)

Deu anys separen totes dues cançons i ara en Dave Grohl s'endinsa en un nou projecte: Them Croocked Vultures. Després d'assolir el Nirvana, Grohl va saber sobreposar-se al què se li presentava: continuar amb la música o deixar que l'ombra del mític grup de Seattle l'absorvís.

Per sort per molts, va decidir començar un grup, Foo Fighters, el qual defineix ell com 'una colla d'amics que ens reunim a tocar' (Via Rolling Stones, num. 124).



El seu primer disc homònim va sortir al 1995 i en aquests 15 anys que el separen han recollit èxits arreu. En el primer àlbum podríem destacar la presència de la cançó My Hero, la qual es rumorejava que havia estat un homenatge a Kurt Cobain, desaparegut un any abans. Però els rumors es van quedar en rumors, ja que quan el candidat John McCain la va utilitzar en una de les seves campanyes, el propi Grohl el va acusar de 'pervertir' la cançó, la qual es va escriure en homenatge 'a l'home corrent y al seu extraordinari potencial', un perfil antagònic a McCain.

Foo Fighters, ha estat una banda que ha sabut reinventar-se disc rera disc, no ha estat grup d'un sol àlbum reconegut, sinó que ha arribat a publicar 8 àlbums, dos d'ells dobles.

Podria enumerar-los un a un per recomanar-los però, en aquest primer post homenatge a Foo Fighters, només citaré amb profunditat un dels més arriscats de la banda: Skin and Bones. El risc era fer un unplugged després d'haver participat en el que es considera el millor MTV Unplugged de la història de la cadena, el de Nirvana.



No obstant, va canviar el gèner unplugged ja que no es va enregistrar en una sala petita (es pot percebre els crits d'almenys un centenar de persones) i el va magnificar; a més a més, hi ha un tema inèdit, Skin and Bones, el vídeo del qual és la presentació del disc en directe.

el què deiem, Foo Fighters rules!