moments estranys

Dos bons companys em van dir: però tu no rennoves massa, oi? I la veritat és que no, però tampoc crec que tingui moltes coses interessants a explicar. Vivències personals, em va recomanar un dels dos...



L'altre dia em vaig sentar al mig de la plaça de la Capital universitària mentre esperava que em caigués alguna cosa des del cel. M'hi vaig estar una hora, mentre la gent passava pel meu costat amb indiferència però jo, al mirar-los, sabia que tot l'escepticisme que em mostraven era una màscara que amagava la pregunta: què fa aquesta?

Quan va passar l'hora, vaig poder comprovar com em queia una cosa del cel... però no podré saber mai què era. Em vaig desmaiar. I al despertar-me, estava estirada al pis d'uns amics que viuen aprop de la plaça (almenys més aprop que jo). Tenia la cara molla, però em van dir que no m'havien mullat ni res. Però estava xopa. No havia suat, no estava plovent... què havia passat?

Els hi vaig preguntar i em van mirar amb cara de no entendre res i em van preguntar què era l'última cosa que recordava. Jo els hi vaig explicar que estava al terra, vaig veure que em queia una cosa des del cel i... i res més. Es van mirar entre ells amb cara de preocupació i un d'ells va mirar si tenia febre. Gens.

Què estrany... Segons ells vaig arribar a casa seva tota molla dient que m'havien atacat i em vaig desmaiar a l'entrar al passadís.

De veritat? Ostras, no pot ser... però si... però si estava al terra! Allà, al mig de la plaça!

Necessito descansar. M'ho recomanen. M'agito un altre cop al sofà i m'adormo. Torno a obrir els ulls, estic completament seca i hi ha un munt de gent al meu voltant.

Estic al mig de la plaça.

Què ha passat?

La gent que m'envolta eviten que m'aixequi brúscament. Però per molt que ho intenti, no puc moure les cames. Se m'han degut de quedar dormides. M'estic espantant... què està passant? Potser he somniat que estava al pis d'aquells? I, justament quan m'ho pregunto, els vec davant meu amb les meves companyes de pis, fan cara de preocupació i s'assequen les llàgrimes.

M'intento aixecar i m'ajuden. Quan em sembla que he recuperat l'equilibri, busco respostes. Però no les trobo. Cap em respon a les preguntes que faig. Ni tan sols el temps que fa que estic al terra. És fosc, déu fer hores.

Em porten a casa, m'assento al sofà i em diuen que descansi, que ha estat un dia molt llarg... Llarg? Però si he estat tot el dia estirada al terra! Però, què ha passat?

Mentre parlo, una sensació estranya m'endinsa de nou al son.

Desperto i...

2 comments

sunxez 17 de març de 2007 a les 22:46

Cuuullooons!

Això és real? Si és real és molt fort! M'has deixat de pedra! Fa una mica de cangueli...

Espero que et milloris!

pd: si no és real, és una història molt original, digne de pel·lícula o sèria (de fet ja hi ha la peli 'atrapado en el tiempo' i la sèrie 'daybreak')...

maria 18 de març de 2007 a les 21:26

et despertes i.....

por dios cuanta emocion!!!

no nos puedes dejar asi!!!

jejej, per cert, m'has de fer el meme i passar-me les fotos del cochambreo
xddddd