Returns

Returns

Obro els ulls després de gairebé 5 dies de convivència amb unes grans persones i em trobo sola a l'habitació. Ja no estic a aquell grandiós sofà-llit que fins que no li trobaves la posició podia ser el lloc més incòmode del planeta, ni tampoc tinc a la Clàudia al costat que es desperta sempre abans que jo, ni tampoc hi haurà el David i la Jael fregant els plats amb aigua freda.

Han estat uns dies inoblidables. A l'esmorzar teníem sempre la televisió com animal de companyia però la millor companyia que utilitzàvem era la nostra, anar parlant sobre la nit passada, bé, sobre les hores anteriors, ja que... quan vam dormir en total? Després l'endemà tot era mals de coll, termalgins rulant per aquí, termalgins rulant per allà, però per sort ens esperava cada matí la llet calentada al foc de gas, la xocolata desfeta de brick, el sumito de prèssec de botella (de plàstic?), els pans de lexe, els crussants i el bimbo sucat amb nocilla bicolor... buah, quins farts de menjar, quins farts de riure!

I estirats al sofà tots junts, com més gent millor, tapats amb la manta marró llisa i marró a taques, les mantes que ens tapaven a la Clàudia i a mi fins que ella va descobrir què bé si està dins del sac de dormir que va portar el David a dins del cotxe. Menjant xuxeries alguns cops, menjar patates algun altre, contant històries de por en un altre, o intentant dormir en alguna posició correcta, aproximadament... Vam provar tant de llarg com a lo ample, i al final, a lo ample si està molt millor perquè a lo llarg hi havie massa distància, no va ser aquesta l'excusa, no va haver excusa, simplement vam pujar el llit de sota del sofà i ens vam colocar a lo ample, i d'aquesta manera el David podia dormir un ratet per les nits amb nosaltres... Dic un ratet perquè estratègicament tornava al seu llit mentre nosaltres dormiem.

I mentre nosaltres dormiem al sofà-llit, d'altres jugaven al Pro fins a les 9 del matí, esperant que la F-1 arribé, però amb algun altre ronc perpart nostra que els asustava... Bé, per part meva... però normalment no ronco! Va ser perquè estava futuda, per res més! Seeeeh! El millor va ser l'endemà, quan ens ho van explicar i al preguntar: per què no podia ser la Clàudia la que ronqués? L'Adrià (xopeteees) va dir que els roncs d'ella serien: Oink Oink (bueno, el típic ronc de porc)... vam riure moltíssim.

Però no sempre estàvem al pis. Primer cal explicar com hi vam arribar... A les 2 del migdia del dia D (4 d'abril) els tancs van surtir per recollir als membres del esquadró i les seves maletes, després de practicar una mica al Tetris i aprofitant QUALSEVOL lloc buit (fins al punt que la Clàudia i jo no ens vèiem), vam partir a posar gasolina, esperar al segon cotxe i fins a Salou! Amb petits atascos com a... (on èrem?) on vam poder parlar una estoneta amb algú que estava allà jugant com nosaltres al walkie-talkie. Arribem bé a Salou, on parem a preguntar (jaaajajajjaa) a unes noies molt maques que hi havia a l'entrada... emmm sou uns bruts...

Coche fantástico a tot rumbo, movimientos sexys, cap aquí, cap allà els quatre del cotxe sempre érem els mateixos: David (xòfer), Joshua (copilot, trata de arrancarlo), Clàudia (ala est), montseRRat (ala oest). Sempre els mateixos, sempre les mateixes posicions, feliços. Darrere nostre sempre un Ferrari d'incògnit (fent-se passar per BMW) amb Tarro de xòfer, Jae de copilot i Zeta i Adrià vigilant tot moviment des del darrera.

Crec que per avui ja he explicat prou, fins un altra!

Salou: les millors vacances amb les millors persones.