Les millors sèries de la dècada VOL. II


Ja tornem a ser aquí, de la mà de la justícia.
Mentre els carrers espanyols han estat custodiats per Policias, en el corazón de la calle o El Comisario i humoristes com Los Hombres de Paco i Cuenta Atrás (Dani Martín, quin gran actor), a nivell internacional la cosa canvia. Pacific Blue als 90 ens va demostrar que en bicicleta es poden capturar 1001 delinqüents en cotxe, a peu, en patinets..., i durant la dècada daurada de les sèries hem pogut seguir els casos de The Closer, Cold Case (Caso Cerrado), Without a Trace (Sin Rastro) i d’altres més específics com els de NCIS (Navy, investigació criminal), sobre la marina.
I en molts casos, l’ajuda d’especialistes és imprescindible: si hi ha sang trucarem a en Dexter, si trobem óssos no cridarem a l’Scooby-doo sinó a la doctora Temperance ‘Bones’ Brennan i, si la cosa es complica, sempre podrem tirar pel cantó dret i buscar a en Grissom i en Warrik de CSI, els quals han tingut més destins que Willy Fogg: CSI (Las Vegas), CSI Miami, CSI Nueva York...
Si una cosa hem après de les sèries nord-americanes és que els policies no són, ben bé, molt eficients (Clancy Wiggum). Per això necessiten ajuda d’una Medium, d’un Mentalista, d’un expert en mentides (Lie To Me) o d’algú superior. Sí, em refereixo a en Rex, un policia diferent.
I, un cop agafat el culpable, serà el jutge qui decidirà què fer amb ell: amb l’ajuda de Fiscal Chase, dels equips de Law & Order i Boston Legal i de la gran Ally McBeal arribarem a què la jutgessa Amy (Judging Amy) decideixi què fer.
Sí... definitivament, el bàndol de la justícia és molt més complet. Hem pogut veure tantes històries estranyes que ja no només depenen de nosaltres. Mentre el tàndem Mulder-Scully de X-Files ens va assegurar que la veritat està allà fora, la banda liderada per Walter Bishop de la brigada Fringe va viatjant entre dimensions paral·leles.
Igual que la nau Battlestar Galactica, que es passa les temporades fent salts per tot l’univers per evitar la imminent lluita contra els zyloms. De Caprica, millor ni parlar-ne. No és digna ni de ser vista pels freaks dels freaks: els protagonistes de The Big Bang Theory.
Si d’alguna cosa es caracteritza la dècada és pels grans avenços informàtics que han creat, com en Frankenstein, mites com en Sheldon i el seu Bazzinga i en Roy i en Moss de The IT Crowd entre ordinadors. Gràcies, 2.0.
I és que el món de la comunicació també s’ha vist plasmat en la televisió mateix. 30Rock (Rockefeller Plaza) narra el dia a dia dels treballadors de la NBC i Mad Men, de l’agència publicitària més in del moment, Sterling Cooper. Però no és tan fàcil treballar dins d’un mitjà d’aquestes característiques, sinó pregunteu-li a dos Friends: Courtney Cox amb Dirt i Matthew Perry amb Studio 60, ambdues cancel·lades. La segona injustament.
Però no totes les cancel·lacions són injustes. Ugly Betty va voler contrarestar el glamour dels rumors i les tendències de Gossip Girl i dels Manolo de Sex and the City però no contava en què l’ombra de Carrie Bradshaw és allargada.
I igual d’allargats són els ullals dels irresistibles vampirs de True Blood (amb l’odiosa i envejable Sookie), dels de The Vampire Diaries (amb en Boone de Lost fent de malote) i dels eterns Angel i Spyke de Buffy, the Vampire Slayer.
El que també sembla eterna és la llista del pobre Earl (My Name is Earl) que va arreglant tots els errors que ha comès al llarg de la seva vida per rebre una recompensació del Karma.
Durant aquesta dècada, s’han explotat els dibuixos animats per adults; des de South Park i els inesgotables The Simpsons, podem trobar: Arròs Covat, Futurama, Family Guy, Cleveland Show, American Dad,... en definitiva, totes aquelles que no pots veure en família.
I de famílies va la cosa. Perquè n’hi ha de tota mena...les que adopten a un noi sense melic (Kyle XY), les que es guanyen el pa de cada dia enterrant morts (Six Feet Under), les que no s’entenen (Brothers&Sisters), les que s’enfaden pels diners (Dirty Sexy Money), les que roben (The Riches), les que es tatuen per salvar-se (Prison Break) i les que ho farien tot per la Família: The Sopranos.
Si després de llegir aquest post has reconegut més sèries de les que t’imaginaves, que no t’avergonyeixi admetre-ho:
Tots som freaks... Què, vols mirar un capítol?
NOTA: com has pogut observar, s’ha triat una mostra orientativa de cada categoria. Potser et pensaves que seria més acurada però... estàs boig o què?
---------------
Post Publicat a LaCulturaNoValRes
I sí, ja sé que falta Misfits, Heroes (la primera temporada) i Porca Misèria però...

5 comments

Un telespectador más 5 d’abril de 2011 a les 2:57

Muy grande tu post, me ha encantado como has sabido enlazar de género en género nombrado a lo mejor de cada casa.

¿Habrá más post o es la segunda y definitiva parte? Porque lo dos post me han gustado mucho ;)

Saludos!

montseRRat 5 d’abril de 2011 a les 16:17

Muchas gracias!!
Por ahora los posts se quedan así...tendré que hacer uno de lo mejor de 2011 pero esto ya con tiempo :)
además, me dejé Sons of Anarchy y esto es imperdonable!
Si, si...tendré que hacer uno más :)
Saludos!

Anònim 24 de maig de 2011 a les 17:18

#12 Valores els meus comentaris, tot i que les meves recomanacions culturals te les passes pel forro:

- http://www.youtube.com/watch?v=4Gd5_8K7ES8
- http://www.youtube.com/watch?v=narXnHfeBGI&feature=related

Anònim 24 de maig de 2011 a les 21:16

#20 Hem madurat junts i sempre has estat allí.

Anònim 23 d’agost de 2011 a les 8:58

Конец лета наступает, депрессуху предвещает
Собираем чемодан и летим в далекий http://tai.com